31/5/07

Joan Cabré, una lluita solidària

Avui en dia és molt difícil trobar persones com era Joan Cabré i Cires, dècada rere dècada sempre disposat a ajudar a qualsevol persona que li demanés quelcom, i a fer-ho d'una forma pausada i sense cridar mai.

Lluís Ma. Bonet i Llovet, en Quins son els partits polítics de Catalunya, al capitol IV dedicat a l'esquerra es referia a Joan Cabré com a “històric un xic allunyat de la política concreta pel seu estat físic». Allò ho escrivia al 1977, no obstant aquesta circumstància no li havia impedit mai el participar a la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, a l'Assemblea de Catalunya, i més tard al Consell de Forces Polítiques de Catalunya, ni li va impedir donar conferencies sobre carlisme a l'Ateneu barcelonès, escriure articles per a l’Avui i altres diaris, mantenir activitats al si del Partit Carlí de Catalunya o a la seva parròquia. Tota una vida de lluita per la Causa, i que li va fer mereixedor al nomenament de Cavaller de I'Ordre de la Legitimitat Proscrita, el dia de Sant Jaume del 2000. A l'escrit que li reconeixia la seva lleialtat vers la causa carlista, en Caries Hug de Borbó Parma manifestava complir amb un deure de justícia, d'agraïment amb llur nomenament. Uns dies abans de partir cap a la ciutat italiana de Trieste, on haurien de posar-hi la medalla de la Legitimitat proscrita, al mes d'octubre, i a conseqüència d'un greu problema cardiovascular, Joan Cabré va estar Ingressat a un hospital de la seva ciutat de Barcelona. Malgrat que s'anava lentament recuperant, fa uns dies que ens ha deixat. Mentre el recordem, amb la tradicional expressió catalana, li diem: «que al cel ens puguem veure».

La família Cabré ha estat dedicada plenament a l'activitat del Partít Carlí de Catalunya. Ara participant en la formació dels joves carlins, ara i suara ajudant a creuar la frontera a qualsevol militant antifranquista, ara recaptant fons per als Comitès de Solidaritat per tal d’ajudar els treballadors en vaga o a les famílies de detinguts i empresonats, o bé marxant cap Itàlia i altres països a estendre la solidaritat internacional vers l’oposició antirègim. Una família capaç de facilitar llocs de reunió a les instàncies unitàries de la lluita antifranquista. Una família que, a vegades, veia com alguns dels seus membres eren detinguts i, fins i tot, empresonats. El mateix Joan Cabré havia estat empresonat, també, a la zona republicana durant la guerra civil.

La seva experiència vital el va portar a incorporar la perspectiva global del carlisme a cadascuna de les lluites concretes en que hi participava d’acord amb l’estratègia del Partit Carlí vers el canvi democràtic que acabés amb la repressió franquista. Els seus esforços van estar durant molt de temps dirigits cap a la unitat d’acció de totes les forces democràtiques i a la solidaritat en la lluita en favor dels represaliats.

Molt abans de la legalització del Partit Carlí, al setmanari català d’informació general Canigó, l’entrevistaren el 7 de febrer de 1976. A la pregunta sobre “els passos del carlisme dins la clandestinitat obligada”, respongué que “els carlins hem tingut contactes amb totes les forces de l’oposició, la qual cosa ja s’havia portat a terme al segle XIX. Primer vam entrar a formar part de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya; després a l’Assemblea de Catalunya. Ara som membres del Consell de Forces Polítiques de Catalunya”.

Tenia clara la seva postura carlista: “S’és carlí o no s’és carlí. De fet, damunt el carlisme ha planat el pacte del silenci i del pintoresquisme. Els que no saben veure la tàctica política carlina com un esforç cap a un tipus de socialisme autogestionari, el que ve da baix; de la persona; no cap a una dictadura socialista; no és un veritable carlí. Malgrat que els vells carlins i molta d’altra gent han intentat aprofitar la força del carlisme i torpedinar-la des de dintre, des del govern, per tal d’anar cap un estat burgès, catòlic i de dretes”. Preguntat sobre la ruralia, afegia: “Tenim carlins a tot arreu i una de les nostres principals preocupacions és la descentralització total; la possibilitat d’una vida rural, tan plena d’incentius i tan humana como ho pugui ser la de la ciutat. La ruralia, el pagès, és el gran menyspreat del sistema. Precisament el nostre sistema autogestionari pel que pressuposa de respecte i promoció a la persona, ha de començar pels més mancats de justícia”.

Una de les darreres preguntes que la entrevistadora Laura Palmés li va fer al setmanari Canigó, era la següent: “Propugneu un Estat Federal....”, a la qual Joan Cabré responia sense ambages: “Evidentment el sistema foral o federal és la mateixa espina dorsal del carlisme. El seu motiu, el seu mitjà de servei a la persona, és la seva comunitat. D’altra banda m’agradaria de remarcar aquí, respecte al tema d’Espanya, que no m’heu preguntat, i tot adaptant els conceptes recents d’un estadista català, que els carlins som els aliats més segurs per a construir un Estat democràtic espanyol. Doncs, el dret a la personalitat nacional de cadascú no el veiem pas com un privilegi xenòfob o de superioritat, sinó com un deure comú a tots i a cadascú de nosaltres, d’autorealitzar-se i alhora ajudar a autorealitzar-se als altres. Quant al tema Europa, els carlins veiem el nostre europeisme tant com un gran projecte vital i de cara al futur de civilització humana, com un fet ja irreversible i, en bona part sentit i viscut de sempre pels diferents pobles”.

(Publicat a El Federal núm. 10 - Juliol 2001)

No hay comentarios:

Publicar un comentario