Crònica de Juliol de 2002
D'ençà la vaga general del 20-J, el P.P. s’ha decidit castigar el govern de CiU perquè considera que aquest no li va a donar el suport necessari per tal d'aturar-la. Una de les conseqüències més clares ha estat la nova postura del P.P. que, al Parlament de Catalunya, s'ha desentès del pacte de govern que mantenia amb CiU, i que ha suposat la pèrdua de diverses votacions a la coalició nacionalista que governa la Generalitat.
Un dels punts conflictius ha estat la reforma dels consells comarcals. L'actitud del P.P. ha permès que es prengueren en consideració propostes de l' oposició dirigides a fer trontollar la majoria pujolista en aquests organismes comarcals. Fins ara, els consellers s' escollien amb un sistema ponderat, si s'aprovés la proposició resultarien elegits d'acord amb la proporcionalitat de vots obtinguts pels partits polítics en les eleccions municipals.
De bon principi, segons les reivindicacions dels nacionalistes els consells comarcals havien de néixer per reemplaçar les diputacions provincials. Però. Des del mateix moment en que controlaren tres diputacions, CiU va veure el que representa va la seva promesa electoral i va convèncer a la resta de partits de la gran pèrdua de càrrecs polítics i deis elevats sous per als militants de tots els partits amb representació. El silenci es va fer permanent i total, dones s' afegien al repartiment, a més a més, els nous càrrecs polítics dels consells comarcals i noves remuneracions.
Amb el manteniment de les diputacions provincials, els consells comarcals ha de justificar la seva existència esgarrapant les almoines competencials de diputacions i ajuntaments. I entre les funcions primordials concedides per la majoria parlamentaria est~ la de fomentar el clientelisme polític en la seva demarcació, premiant els afectes al nou regim i vigilant els desafectes. La gestió d'aquests organismes sembla orientar-se més pels criteris polítics que per les necessitats dels municipis del seu territori. Alguns presidents de Consells comarcals van dimitir davant la manca real de competències i per no estar d'acord en realitzar elevades despeses per pagar els càrrecs polítics i a una plantilla, nombrosa i desproporcionada, per a les tasques assumides. Per exemple, en dimitir el primer president del Consell Comarcal del Baix Camp, qui s'havia negat a dotar-se d'una gran plantilla de personal en un òrgan sense pràcticament competències i que va rebutjar nombroses propostes de remuneracions deis consellers, en retirar-se aquest de la reunió, i sota la nova presidència, es van decidir les retribucions i millores per als consellers amb l'establiment de sous i la pujada de dietes per assistència a reunions. Als pocs dies, ja treballaven una vintena de persones en aquest òrgan comarcal.
Els partits parlamentaris han mostrat el seu veritable interès per les coses de la terra. La importància que donen a l'organització administrativa i territorial de Catalunya és directament proporcional a la quota de control polític i social que en poden obtenir i al nombre de militants o amics a situar en els llocs de treball que es puguin crear. A la indecorosa política de contractació de personal s'afegeixen les despeses per un conjunt de serveis innecessaris.
Enfrontar el racisme sense candidesa
Una recent enquesta de la Generalitat planteja que el 78 per cent deis catalans accepten la immigració i demanen mesures per facilitar-ne la seva integració a la nostra societat, enfront d'un 22 per cent que sol·liciten la expulsió dels immigrants il·legals. Si bé la societat catalana es manifesta majoritàriament permissiva amb la immigració, existeix un nucli de població que veu el fenomen migratori com quelcom negatiu. Es innegable el creixent malestar davant dels aspectes implícits a l'assentament de nous col·lectius humans i que porten quasi bé espontània la protesta. Mantes voltes, els discursos de polítics com Aznar, Rajoy, Pujol, Carod Rovira, Barrera... han atiat el foc que alimenta les actituds xenòfobes i intolerants que, després, tracta d' aprofitar l'extrema dreta. No és pot negar la realitat de que part de la població autòctona rebutja la comunitat magrebí, rebuig que es trasllada conseqüentment a la fe islàmica i als seus llocs de culte.
Aquest és el cas de la proliferació dels centres islàmics. Han passat els dies en que l’ex conseller de Benestar Social, Antoni Comas, declarà: "Si hi son aquí (els musulmans), s'ha de facilitar que tinguin les seves mesquites. La religió és una part de la identitat". Hem de recordar que a l'islam les dones han de pregar separades dels homes en locals diferents, per la qual cosa necessiten amplis terrenys per les seves pregàries per tal adequar-se a aquesta imposició.
L' acord de 1992 signat per l'Estat amb la comunitat musulmana reconeixia l’Islam com "un credo de notorio arraigo en España". Com Estat aconfessional estableix la llibertat religiosa, i, per tant, no s'ha de fer res especial per ajudar-les que tinguin el seu lloc de culte, com a qualsevol altre confessió religiosa. Ajuntaments i Govern de la Generalitat mantenen un acord tàcit de no facilitar la implantació de grans centres islàmics, mentre que afavoreixen els petits oratoris.
En aquest cas, el diàleg es fa necessari per ambdues parts: per una part no es poden ficar obstacles per que els creients puguin practicar lliurement la seva fe, i per l' altra part aquests han de reconèixer que la seva particularitat i la forma de desevolupar-la ha de tenir els límits imposats per elementals i universals normes de convivència.
En aquest sentit, la comunitat religiosa musulmana s 'hauria de plantejar la política de compra de terrenys o local s en indrets que no reuneixen les condicions precises per al tipus de culte que practiquen, ja que la concentració de persones en dies de pregària supera la capacitat dels locals i, normalment, acaben ocupant la via pública. També, algunes de llurs autoritats religioses haurien de mostrar el necessari capteniment i deixar de banda les actituds discriminatòries quan parlen amb l’autoritat civil, si aquesta està representada per una dona. No oblidem que el masclisme és ja una actitud en declivi a la societat espanyola i que no es pot consentir cap marxa enrere.
(Publicat en El Federal núm. 14 - Juliol 2002)
Un dels punts conflictius ha estat la reforma dels consells comarcals. L'actitud del P.P. ha permès que es prengueren en consideració propostes de l' oposició dirigides a fer trontollar la majoria pujolista en aquests organismes comarcals. Fins ara, els consellers s' escollien amb un sistema ponderat, si s'aprovés la proposició resultarien elegits d'acord amb la proporcionalitat de vots obtinguts pels partits polítics en les eleccions municipals.
De bon principi, segons les reivindicacions dels nacionalistes els consells comarcals havien de néixer per reemplaçar les diputacions provincials. Però. Des del mateix moment en que controlaren tres diputacions, CiU va veure el que representa va la seva promesa electoral i va convèncer a la resta de partits de la gran pèrdua de càrrecs polítics i deis elevats sous per als militants de tots els partits amb representació. El silenci es va fer permanent i total, dones s' afegien al repartiment, a més a més, els nous càrrecs polítics dels consells comarcals i noves remuneracions.
Amb el manteniment de les diputacions provincials, els consells comarcals ha de justificar la seva existència esgarrapant les almoines competencials de diputacions i ajuntaments. I entre les funcions primordials concedides per la majoria parlamentaria est~ la de fomentar el clientelisme polític en la seva demarcació, premiant els afectes al nou regim i vigilant els desafectes. La gestió d'aquests organismes sembla orientar-se més pels criteris polítics que per les necessitats dels municipis del seu territori. Alguns presidents de Consells comarcals van dimitir davant la manca real de competències i per no estar d'acord en realitzar elevades despeses per pagar els càrrecs polítics i a una plantilla, nombrosa i desproporcionada, per a les tasques assumides. Per exemple, en dimitir el primer president del Consell Comarcal del Baix Camp, qui s'havia negat a dotar-se d'una gran plantilla de personal en un òrgan sense pràcticament competències i que va rebutjar nombroses propostes de remuneracions deis consellers, en retirar-se aquest de la reunió, i sota la nova presidència, es van decidir les retribucions i millores per als consellers amb l'establiment de sous i la pujada de dietes per assistència a reunions. Als pocs dies, ja treballaven una vintena de persones en aquest òrgan comarcal.
Els partits parlamentaris han mostrat el seu veritable interès per les coses de la terra. La importància que donen a l'organització administrativa i territorial de Catalunya és directament proporcional a la quota de control polític i social que en poden obtenir i al nombre de militants o amics a situar en els llocs de treball que es puguin crear. A la indecorosa política de contractació de personal s'afegeixen les despeses per un conjunt de serveis innecessaris.
Enfrontar el racisme sense candidesa
Una recent enquesta de la Generalitat planteja que el 78 per cent deis catalans accepten la immigració i demanen mesures per facilitar-ne la seva integració a la nostra societat, enfront d'un 22 per cent que sol·liciten la expulsió dels immigrants il·legals. Si bé la societat catalana es manifesta majoritàriament permissiva amb la immigració, existeix un nucli de població que veu el fenomen migratori com quelcom negatiu. Es innegable el creixent malestar davant dels aspectes implícits a l'assentament de nous col·lectius humans i que porten quasi bé espontània la protesta. Mantes voltes, els discursos de polítics com Aznar, Rajoy, Pujol, Carod Rovira, Barrera... han atiat el foc que alimenta les actituds xenòfobes i intolerants que, després, tracta d' aprofitar l'extrema dreta. No és pot negar la realitat de que part de la població autòctona rebutja la comunitat magrebí, rebuig que es trasllada conseqüentment a la fe islàmica i als seus llocs de culte.
Aquest és el cas de la proliferació dels centres islàmics. Han passat els dies en que l’ex conseller de Benestar Social, Antoni Comas, declarà: "Si hi son aquí (els musulmans), s'ha de facilitar que tinguin les seves mesquites. La religió és una part de la identitat". Hem de recordar que a l'islam les dones han de pregar separades dels homes en locals diferents, per la qual cosa necessiten amplis terrenys per les seves pregàries per tal adequar-se a aquesta imposició.
L' acord de 1992 signat per l'Estat amb la comunitat musulmana reconeixia l’Islam com "un credo de notorio arraigo en España". Com Estat aconfessional estableix la llibertat religiosa, i, per tant, no s'ha de fer res especial per ajudar-les que tinguin el seu lloc de culte, com a qualsevol altre confessió religiosa. Ajuntaments i Govern de la Generalitat mantenen un acord tàcit de no facilitar la implantació de grans centres islàmics, mentre que afavoreixen els petits oratoris.
En aquest cas, el diàleg es fa necessari per ambdues parts: per una part no es poden ficar obstacles per que els creients puguin practicar lliurement la seva fe, i per l' altra part aquests han de reconèixer que la seva particularitat i la forma de desevolupar-la ha de tenir els límits imposats per elementals i universals normes de convivència.
En aquest sentit, la comunitat religiosa musulmana s 'hauria de plantejar la política de compra de terrenys o local s en indrets que no reuneixen les condicions precises per al tipus de culte que practiquen, ja que la concentració de persones en dies de pregària supera la capacitat dels locals i, normalment, acaben ocupant la via pública. També, algunes de llurs autoritats religioses haurien de mostrar el necessari capteniment i deixar de banda les actituds discriminatòries quan parlen amb l’autoritat civil, si aquesta està representada per una dona. No oblidem que el masclisme és ja una actitud en declivi a la societat espanyola i que no es pot consentir cap marxa enrere.
(Publicat en El Federal núm. 14 - Juliol 2002)
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario