Uns amants gens honorables

Diuen estimar-la intensament, i és tan intens el seu amor que pretenen que sigui únic, l’únic. Aquests amants lluiten per aconseguir l’exclusivitat més absoluta de la seva estimada. El seu incontenible desig els incapacita per compartir aquest amor amb ningú. A qualsevol altre persona que pronunciï el seu nom la miren amb recel i contra ells dirigeixen una mirada assassina. El sol esment del seu nom els hi fa entrar en una fase de rauxa i senten en el seu interior els clarins de batalla. I preparen el combat, encara que no sàpiguen contra qui, i comencen a veure enemics en tothom, inclús entre els mateixos aborígens.

Aleshores, entren en un grau extraordinari d’incontinència, tant verbal com a física, i davant l’impossibilitat d’aconseguir-la només per a si, tracten de robar-la, d’apoderar-se de ella per gaudir-ne en exclusiva, i com ella no es deixa, la violenten greument fins arribar a llur violació. La dita popular expressa que n’hi ha d’ amors que maten. Però, ella no vol ser assassinada i crida, crida molt fort, perquè d’arreu acudeixin d’altres que la defensin i que respectin el seu espai interior, que la deixin respirar en pau, que la deixin anar fent, sense violències ni cridòries interessades, tant interiors com més enllà de les seves fronteres.

Ella acostumada a ser estimada en la diversitat i per la diversitat de la seva gent, no pot entendre aquests restrenyiments que li tracten d’imposar. Ella que es universal i culta ha estat estimada, al mateix temps, en diverses llengües, i tem patir noves èpoques d’única expressió quant a la dicció o al pensament. Sent por d’aquest pensament únic, ple de fal•làcies i de tergiversacions de tot tipus, especialment històriques, que li porta cap un cul de sac, on pretenen dominar-la per millor explotar-la. Tem que l’apartin d’un món agermanat, on es sent a gust, per mantenir-la aïllada i que no es pugui escoltar el seus crits contra tanta cunya diferencial inventada que li claven a la seva pell.

Està farta que se n’aprofiten lliurant-la al nepotisme, fent-la prevaricar i instal•lant-la en el suborn o el tràfic d’influències, sagnant-la mitjançant una corrupció generalitzada, el negoci de la llengua o el pagament d'informes sense cap valor. Està farta de que l'embrutin les accions dels seus violadors, aquells pinxos que, per diners, l’ofereixen a altres per fer-ne els gran negocis de les seves vides a costa de que ella quedi exposada, amplament oberta, en pública subhasta. Està farta de tots aquells que diuen estimar-la i que només fan malifetes en el seu nom.

Fastiguejada de que li facin fer tot el que no vol, crida per alliberar-se dels maganyats que l’exploten, que l’embruten i que la violen contínuament, un darrera de l’altre, per davant i per darrere. Crida contra aquells podrits que volen seguir explotant la gallina dels ous d’or i que neguen que el que li fan sigui violència de gènere. En la seva desesperació, crida a les persones honrades i senzilles, tant de dins com de fora, perquè l’alliberin d’uns llibertadors llibertins que acabaran matant-la quan no puguin treure-la ja el suc i no els hi sigui necessària. Està farta de tants vividors que s’enroquen en la bandera en una forma directament proporcional al nivell de les seves malifetes. Està farta de tants conversos, de tants estomacs agraïts, i de tants abduïts pel pensament únic nacionalista, sustentat en aquell signe diferencial i element de cohesió social que és el victimisme, amb el qual queden exempts de tota responsabilitat per les errades comeses. Un victimisme que condueix cap a l’autodestrucció i al suïcidi. Catalunya, doncs, crida en llur defensa per acabar amb la malson d’aquells personatges que, en el seu nom, la malmeten i l’exploten malgrat que facin creure que son els seus exquisits i exclusius amants, els únics capaços de dir-li romanços com nació i que a ella li sonen a bajanades. Crida perquè volen portar-la cap un camí desèrtic i obscur al que li diuen independència, on només li esperen noves i continuades violacions per part dels que s’anomenen Honorables i Molt Honorables.


Para traducir el texto pueden recurrir a traductores como:
http://www.internostrum.com/indice.php
http://www.programas-gratis.net/b/traductores-catal%C1n

Leer más...

Medios y conspiración del silencio

A mediados de los años ochenta, como cada día a las 15,15 horas, después de trabajar tomaba el tren para desplazarme a Barcelona donde estudiaba Derecho en la Universidad de Barcelona. Una de esas tardes en que el profesor no se presentaba a clase, tres alumnos aprovechamos la ausencia para dirigirnos al Corte Inglés de la Diagonal para comer algo. A unos metros de distancia de la puerta, vimos que se había desprendido un trozo de cornisa del edificio y que había alcanzado a un viandante que resultó muerto. Cubrieron el cuerpo y un vigilante y un responsable del centro comercial esperaban al juez de guardia y a una ambulancia. Hacía ya unos años que había acabado mis estudios de Periodismo y desde una cabina próxima al lugar realicé unas llamadas a diversos medios para dar la noticia. El suceso no apareció en la prensa por la sencilla razón de que si se hacían eco de la noticia, los medios perdían la publicidad de esa gran empresa.

Ahora, la crisis económica ataca directamente a ese barco a la deriva que son los medios de comunicación cuando se les reduce la inversión publicitaria, cuando aparecen los gratuitos, cuando surgen nuevas tecnologías que aumentan la competencia entre ellos y cuando Internet hace tumbar las ventas y comienza a captar la inversión en publicidad. Con la caída de los resultados económicos, la primera acción empresarial ha sido la reducción de plantillas, preferentemente en los grupos Zeta y Prisa, que ha de llevar a reflexionar sobre la función social del periodismo. Las jubilaciones anticipadas rompen el aprendizaje entre generaciones y la reducción de las redacciones empobrece la calidad de los medios. En este contexto todos parecen depender de las subvenciones de los poderes públicos y nadie se la quiere jugar por un devaneo.

El 7 de mayo de 2008, el Diario El País, otorgaba al periodista y fotógrafo Gervasio Sánchez el Premio Ortega y Gasset. Numerosos medios de comunicación cubrían el acto y entre el público se hallaban presentes la vicepresidenta del gobierno, Mª Teresa Fernández de la Vega, el presidente del Senado, varios ministros, Esperanza Aguirre y el alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón.

Como otros homenajeados, al recoger el premio, Gervasio Sánchez dirigió un breve discurso al ilustre público que, por su contenido, fue condenado al ostracismo por todos los medios de comunicación. No hacen falta más comentarios. Para comprender la actitud de la prensa ante un mensaje que disgustó profundamente al poder, sólo hace falta leer sus palabras.


“Estimados miembros del jurado, señoras y señores:
Es para mí un gran honor recibir el Premio “Ortega y Gasset” de Fotografía, convocado por El País, diario donde publiqué mis fotos iniciáticas de América Latina en la década de los ochenta y mis mejores trabajos realizados en diferentes conflictos del mundo durante la década de los noventa, muy especialmente las fotografías que tomé durante el cerco de Sarajevo.

Quiero dar las gracias a los responsables de Heraldo de Aragón, del Magazine de La Vanguardia y la Cadena Ser por respetar siempre mi trabajo como periodista y permitir que los protagonistas de mis historias, tantas veces seres humanos extraviados en los desaguaderos de la historia, tengan un espacio donde llorar y gritar.

No quiero olvidar a las organizaciones humanitarias Intermon Oxfam, Manos Unidas y Médicos Sin Fronteras, la compañía DKV SEGUROS y a mi editor Leopoldo Blume por apoyarme sin fisuras en los últimos doce años y permitir que el proyecto “Vidas Minadas”, al que pertenece la fotografía premiada, tenga vida propia y un largo recorrido que puede durar décadas.

Sofia Elface Fumo, con su hija Alia

Señoras y señores, aunque sólo tengo un hijo natural, Diego Sánchez, puedo decir que como Martín Luther King, el gran soñador afroamericano asesinado hace 40 años, también tengo otros cuatro hijos víctimas de las minas antipersonas: la mozambiqueña Sofia Elface Fumo, a la que ustedes han conocido junto a su hija Alia en la imagen premiada, que concentra todo el dolor de las víctimas, pero también la belleza de la vida y, sobre todo, la incansable lucha por la supervivencia y la dignidad de las víctimas, el camboyano Sokheurm Man, el bosnio Adis Smajic y la pequeña colombiana Mónica Paola Ojeda, que se quedó ciega tras ser víctima de una explosión a los ocho años.

Sí, son mis cuatro hijos adoptivos a los que he visto al borde de la muerte, he visto llorar, gritar de dolor, crecer, enamorarse, tener hijos, llegar a la universidad.

Les aseguro que no hay nada más bello en el mundo que ver a una víctima de la guerra perseguir la felicidad.

Es verdad que la guerra funde nuestras mentes y nos roba los sueños, como se dice en la película “Cuentos de la luna pálida” de Kenji Mizoguchi.

Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la ayuda a las víctimas de las minas y al desminado.

Es verdad que todos los gobiernos españoles, desde el inicio de la transición, encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero, permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con conflictos internos o guerras abiertas.

Es verdad que en la anterior legislatura se ha duplicado la venta de armas españolas al mismo tiempo que el presidente incidía en su mensaje contra la guerra y que hoy fabricamos cuatro tipos distintos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas.

Es verdad que me siento escandalizado cada vez que me topo con armas españolas en los olvidados campos de batalla del tercer mundo, y que me avergüenzo de mis representantes políticos.

Pero como Martin Luther King, me quiero negar a creer que el banco de la justicia está en quiebra, y como él, yo también tengo un sueño: que, por fin, un presidente de un gobierno español tenga las agallas suficientes para poner fin al silencioso mercadeo de armas que convierte a nuestro país, nos guste o no, en un exportador de la muerte.

Muchas gracias.
Leer más...

Cainismo e impunidad

Los griegos llamaban ethos a la costumbre. Como residuo del comportamiento animal en el ser humano, el cainismo se ha convertido en una mala costumbre de las tierras hispánicas.

Actualmente, se considera que el objeto de la etología, como la rama de la biología y de la psicología experimental, es el estudio del comportamiento de los animales en libertad o en condiciones de laboratorio. Estudia las características distintivas de un grupo determinado y su evolución para la supervivencia del mismo; por extensión, los seres humanos entramos en su campo de estudio. Integradas en su seno la psicología comparada y el conductismo, la etología tratar de describir y comprender la conducta, el instinto, las pautas que guían la actividad innata o aprendida de las diferentes especies animales, y aspectos como la agresividad, el apareamiento, el desarrollo del comportamiento, la vida social, la impronta y otros muchos. En estado salvaje, los animales manejan ciertos códigos impuestos por la propia lucha de supervivencia, por ser el más apto para dirigir una manada o ganarse el derecho a comer o a copular primero.

Día a día, se observa en todo tipo de organizaciones esa conducta agresiva característica de las aves rapaces, consistente en destruir al hermano (o a los menores) por parte del más fuerte, que pasa a acaparar la comida y la atención de sus padres. El Águila Real o los cucos practican el cainismo, y en los tiburones ovovivíparos funciona el canibalismo intrauterino: antes de abandonar el cuerpo de su madre, las crías más fuertes devoran los huevos de los padres sin eclosionar y a sus hermanos más débiles.

Desde que el bíblico Caín, movido por los celos, mató a su hermano Abel, se define el cainismo como actitud vengativa contra los propios familiares, compatriotas o amigos. En Roma fue singular el de Calígula. Entre nosotros, Machado resaltó el de la tierra de Alvargonzález: “mucha sangre de Caín tiene la gente labradora”. El poeta tratará de enseñarnos que las cosas no pueden funcionar si prima la envidia, la maldad y el afán de codicia, y con ellas no podrá existir acuerdo mutuo y que esa maldad impide la prosperidad de la sociedad, que quedará triste y pobre, sin volver a ser lo grande que fue.

Muchos militantes políticos y sindicales atentan contra sus propias compañeras y compañeros. Casi siempre fruto de la corrupción, otras veces por el espionaje de unos sobre otros, y muchas otras por la degradación moral a la que han llegado por su soberbia. Tratan de acabar con el afín por temor a la libertad, por pánico a un mundo exterior al que sienten como una amenaza. Potencialmente asesinos del otro se disfrazan ellos mismos de víctimas. Para disimular su complejo de inferioridad ante lo exterior, paradójicamente, caen en un paletismo que admira todo lo externo y critica desaforadamente lo propio. Ese cainismo-paletismo les hace perder, incluso a dirigentes de partidos centenarios, la perspectiva de su propia organización y la del país en que viven, del que desconocen su nivel de desarrollo obnubilados por otros países-mitos, al tiempo que descartan evidencias innegables como su homologación con cualquier otro país de su entorno, o el hecho de superarlos en aspectos tales como calidad de vida, atención sanitaria, cuidado de los mayores o esperanza de vida...

La actitud y comportamiento del cainita queda al desnudo en los medios de comunicación y en los foros que controla o en los que participa en la red. Si administra un foro borrará todos los comentarios que no sean alabanzas hacia su persona e intereses. Sus lamentables e hirientes comentarios se escudan en el anonimato o en los pseudónimos. En esos foros destaca la tristeza de sus comentarios, su pobreza argumental aunque se diga poseedor de la verdad y se considere el único capaz de otorgar patentes de democracia.

La opinión de los demás, ni el sentido de sus palabras, no le interesa en absoluto, tan sólo constituyen la excusa para sus insultos y descalificaciones. En su inmadurez personal y democrática, como criatura mimada que es, se muestra incapaz de acercarse a sus hermanos, a sus compatriotas y al resto del mundo. En su locura, él mismo interviene para atacar y para defenderse de sus propios ataques. Sabemos por su IP que se pueden llamar Alfonso, Maria de la D o de lo que sea, Maria de la O, Delia, Evaristo, Godofredo, José Jesús, José María, Ludgarda, Paco, Paquito o Patxi y pocos nombres más. Sabemos que, a diario, acuden a su cita internauta para librarse de sus amarguras, de sus frustraciones, para arremeter contra los jóvenes de su misma organización al no haber podido superar el trauma de la pérdida de su propia juventud. Contra todo aquello que se mueve y que suena a alegría, a futuro y a vida, vierten toda su bilis y todo su odio.

Los cainitas se organizan jerárquicamente y unívocamente en torno al presidente o secretario general; es decir, alrededor del jefe, conformando un aparato de anónimos de la política, para luchar por una hegemonía en la esperanza de recoger las migajas del poder. La práctica común del cainismo alcanza su cenit cuando existen más aspirantes que cargos vacantes, o cuando se enajenan locales de la propia organización, y piensan ¡cuántos menos seamos más nos tocará en el reparto de bienes o en el de prebendas del cargo! No están para compartir con nadie, ni para repartir nada, si no para someter a los otros mediante una relación sado-masoquista. Es, entonces, cuando aflora salvaje el sectarismo y a los otros se les amenaza, calumnia, difama, silencia; se les exorciza, se les envía al ostracismo o se les induce a tomar cicuta.

Su fuerte animadversión hacia los afines les lleva a rivalizar con ellos hasta en las cosas más nimias. El cainita no puede admitir que nadie tiene toda la razón; porque su pretensión de dominio le hace olvidar toda unidad táctica y estratégica. Al tratar de imponer su pensamiento único y sus fines sobre la mayoría, y por su incapacidad para obtener la confianza de los demás, el cainita eliminará a todo aquél que no le ría las gracias de su discurso.

En su ardor mesiánico, en su tergiversación de la historia, en su intolerancia hacia las idiosincrasias, el cainita abandona convicciones, si alguna vez las tuvo, y opta por el radicalismo dialéctico para arrinconar a los otros y amedrentar a los propios, a quienes considera traidores por definición. Monotemático en su obsesión, la paranoica redundancia del cainita sólo sabe ver conspiraciones hacia su persona, que pretende trasladarlas hacia su organización como si alguien la estuviera atacando. Acusa a los demás de todo aquello que él hace.

Incapaces de reconocer el fracaso de su idea, los cainitas creen disponer de la mayor impunidad, por lo que se dedican a fomentar el odio, a insuflar el rencor y a satisfacer los bajos instintos del animal que llevan dentro.

Derivado del latín, punir significa castigar y vengar, un verbo que impregna el léxico judicial; pero, como la Justicia considera que esa no es su misión, el delito puede quedar impune si no se castiga, y si el delincuente se va de rositas se genera impunidad. Los políticos que se camuflan bajo las garantías procesales acaban institucionalizando la impunidad política, y proceden a repartirse el poder y a otorgar protección a “sus contribuyentes” como si de una banda de mafiosos se tratara. Como la presencia en las instituciones políticas es el botín que espera a los arribistas, los paganos de estas comisiones –especialmente los constructores- se organizan, conforman listas y se presentan a las elecciones para ahorrarse las mordidas a las organizaciones políticas, ya que los gastos de una campaña electoral supone un coste muy inferior a los impuestos revolucionarios exigidos por los partidos políticos. Así, la contradicción léxica entre punición e impunidad inspira nuestro régimen jurídico, por lo que mafias, matones y pistoleros se van abriendo camino en el seno de las organizaciones y de nuestra sociedad para imponer su justicia.

El objetivo cainita es dividir para vencer, y, con tal de acabar con aquellos a los que ha considerado sus adversarios, arroja piedras contra su propio tejado aunque hunda la casa construida por todos los miembros de la organización y no quede más que ruinas. En su obsesión por gobernar, el cainita se olvida que las urnas castigan las divisiones en los partidos.

Leer más...

Francesc Macià, un altre colpista més

Pobres los pueblos que necesitan héroes
Bertold Brecht

Tinc davant meu la imatge corresponent a l’homenatge de la tristpartida a l’expresident de la Generalitat Francesc Macià (21.12.1859-25.12.1933). A la foto, un Mosso d’Esquadra, vestit de gala, saluda, per suposat que militarment, tenint a un costat una bandera i a l’altre un Carod-Rovira, en posició de firmes i amb el cap ben alt, més enllà, un Josep Montilla, en una posició menys rígida, i a l’extrem, Saura amb les mans enllaçades davant l’estomac. Veieu que he catalanitzat el nom de l’actual president de la Generalitat. A la foto, sembla que Mosso, Montilla i Saura estiguin pensant: quina mauleria!

Aprofitant l’avinentesa del 75 aniversari de la mort de Macià el dia de Nadal, aquesta Comitiva de la Generalitat li va retre homenatge el dimecres dia 24 de desembre de 2008. Montilla, prudent amb el caire nacionalista de l’acte, destacà d’aquell expresident la tasca de “facilitar l’accés de les classes populars a la governació de Catalunya” i el definí com “un home de pacte, capaç de valorar de forma realista la situació política i actuar en conseqüència”, sense defallir “en la lluita pel reconeixement de la identitat nacional de Catalunya”.

Per alguns aquest panegíric estarà prou bé, però qui era realment Francesc Macià? Sobre aquest polític, malgrat les seves múltiples discrepàncies, els carlins de l’època distingiren clarament llur persona de la seva actuació política i de la gent que l’envoltà. Sens dubte, Macià fou un fenomen a Catalunya, sobre el qual es va crear un mite. Vull apropar-me al personatge real lluny del mite propagandístic.

Cinc cites prou eloqüents

Sense cap comentari, no cal, hi sobra, reproduiré unes cites de diverses dates (que transcric tal com es van escriure), que ens ajudaran a situar aquest personatge.

Del diari de sessions del Congrés de Diputats del 14 de maig de 1907, extrec la intervenció de Macià, com a diputat per les Borges, en la discussió al Missatge de la Corona. Després de dir que havia fet saber als seus electors el contingut del seu discurs, afirmà:

“1º. Que por haber pertenecido al Ejército 30 años le tenía un cariño grandísimo y que el Ejército había de apoyar siempre con sus iniciativas.

2º. Que tenía una deuda de gratitud con don Alfonso XIII y que esta deuda de gratitud le obligaba por toda su vida a ser partidario de don Alfonso XIII.

3º. Que apoyaría cualquier ley favorable a su España”

En qualsevol dels diaris del dia 15 d’abril de 1931, apareixen atribuïdes a Macià aquestes paraules: “La meva gran alegria es haber contribuït a enderrocar al darrer Borbó i a l’adveniment de la República”

Anys abans, al 1920 es publicava a l’Estat Català la següent al•locució de Macià: “Volem Catalunya lliure, sense ingerències estranyes, amb Poder independent per tractar de tu a tu amb qualsevol altra nacionalitat. Rebutgem amb repugnancia els negociadors de l’autonomia que fan Catalunya objecte d’un vil mercadeig. Volem la lliure independència, amb dignitat, sense pasteleigs...”

El 2 d’octubre de 1922, alguns separatistes es reunien a l’Havana sota la presidència de Macià, per aprovar una Constitució que deia: “Es la nostra voluntat i decissió ferma, valdre’ns dels medis revolucionaris per a independitzar-se de l’Estat Espanyol”. Textualment, el seu primer article diu: “El poble de Catalunya, en l’exercici del dret immanent que li correspòn, de donar-se per voluntat pròpia, sense ingerències estranyes, la seva organització política, es constitueix en Estat independent i sobirà”.

Malgrat això, la premsa del dia 25 d’octubre de 1931 reproduí aquestes paraules de Macià a l’Estat Català: “Jo no soc separatista en aquest moment, i no solament crec que no s’ho ha d’èsser, sinò que en ço que jo pugui perseguiré els que en siguin”.

L’acció d’aquells demòcrates republicans i esquerrans

El 17 d’agost de 1930 els partits republicans es reuneixen en San Sebastián per establir un Pacte per enderrocar la Monarquia i per al repartiment del poder. Per Catalunya assistiren Estat Català, Acció Catalana i Acció Republicana. Signaran també: Lerroux, Azaña y Alcalá Zamora. Acordaran el tractar d’implicar a la CNT en el Comitè Revolucionari, al qual s’afegirà el Partit Socialista malgrat no ser un dels firmants del pacte.

Enrere havien quedat els dies de Macià com a diputat per Solidaritat Catalana, o els de l’assonada de Prats de Molló de 1926. El 25 de setembre de 1930, en fer-ho retornar a l’exili, Macià havia adquirit certa popularitat, i, juntament amb el seu cabell i bigot blanc, la seva silueta flaca i senyorial contribueixen a crear-li la fama d’Avi. Sota el seu aspecte de ex militar, catòlic, i home sever en la seva conducta, amagava la seva condició de terratinent i conservador en els seus modals.

Els mitjans carlins protesten pels procediments dictatorials emprats contra Macià, tot i això que “No militem en les fileres del partit extremista que acabdilla D. Francesc Macià, ni ens entusiasmen els seus procediments ni les seves doctrines.” (El Cas “Macià”, article publicat a Joventut, núm. 619, de l’1 d’octubre de 1930).

I arriba el temps de les eleccions municipals, en conèixer el triomf en algunes ciutats dels seus candidats, les esquerres i els republicans aprofiten per donar el seu cop d’Estat i proclamar la República, en considerar unilateralment aquestes eleccions un plebiscit contra la monarquia d’Alfons XIII. Amb la presa dels carrers pretenien donar la sensació de triomf, malgrat que les candidatures monàrquiques havien obtingut 22.150 regidors enfront dels 5.775 republicans, segons Víctor Alba, que era membre del POUM. Joaquín Arrarás establirà la xifra dels regidors republicans en 5.875. Però, la majoria dels intel•lectuals que s’anomenaran demòcrates, republicans i d’esquerra, catedràtics com Jordi Solé Tura i un llarg etcètera, ometran sempre els resultats reals d’aquelles eleccions, ja que pensen que, malgrat el sufragi directe i universal, només els votants republicans eren els únics conscients, i per tant la seva interpretació la única legítima, mentre que els votants monàrquics eren “incapaços” i “subjugats”. ¡Quina concepció de la democràcia!

A les dues de la tarda del 14 d’abril de 1931, reunits en una llibreria del barri gòtic de Barcelona, Macià i altres dirigents de l’Esquerra decideixen proclamar la República i es dirigeixen cap a la plaça Sant Jaume de Barcelona. Companys, elegit regidor, entra a l’Ajuntament amb el seu seguici i l’arrabassa la vara a l’alcalde Martínez Domingo, surt al balcó i col•loca una bandera republicana, i comença a parlar a la plaça on, per atzar, es troben menys d’una cinquantena de persones, que no poden sentir la seva veu. Altres esquerrans es treballen les Rambles per atreure gent cap a la plaça de l’Ajuntament. Mentre al palau de la Diputació, Macià, a empentes treu per la força al seu president, el catalanista Joan Maluquer i Viladot (1856-1940). Protegits per una guàrdia de joves esquerrans, Macià surt al balcó i proclama:

“Catalans: Interpretant el sentiment i els anhels del poble, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació Ibèrica. D’acord amb el president de la República federal espanyola, senyor don Niceto Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el Pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de president del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments la seva voluntat. En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida. Preguem que cada català, així com tot ciutadà resident a Catalunya, es faci càrrec de l’enorme responsabilitat que pesa en aquests moments sobre nosaltres. Tot aquell, doncs, que pertorbi l’ordre de la naixent República Catalana serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria. Esperem que sabreu tots fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l’ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem en coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint si és necessari, no podem perdre. En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots els pobles d’Espanya i del món, demanant-los que estiguin espiritualment al nostre costat i enfront a la monarquia borbònica que hem enderrocat, i els oferim aportar tot el nostre esforç i tota l’emoció del nostre poble renaixent per afirmar la pau internacional. Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.”

Per la mateixa regla de tres, el lerrouxista Emiliano Iglesias, tan colpista com Macià i Companys, com a membre integrant del Pacte de Sant Sebastià i com la força millor situada a Barcelona rera l'Esquerra, s’havia instal•lat en el Govern Civil. Companys, amb un grup d’obrers armats de la CNT, pren el Govern Civil i l’expulsen, arrabassant-li Companys aquest càrrec. Les botigues i fàbriques tanquen les seves portes, i s’obliga a que sonin les sirenes sense cessar. Els familiars dels presos fan obrir les portes de les presons. El general republicà Eduardo López Ochoa ocupa la Capitania militar, i oficials republicans entren a les casernes i fan sortir els soldats per deixar els oficials sense forces sota el seu comandament. Per la ràdio, es transmeten en català discursos i els primers decrets de la República catalana. Macià nomena Companys, governador, i a López Ochoa, capità general. La policia i la guàrdia civil es queden a les casernes.

A mitja tarda, cridant incessantment, els joves de l’Esquerra tracten d’imposar el seu crit de Mori en Cambó! Visca en Macià!. Un crit que assenyalava ja el sentit que pels esquerrans i republicans tindrà el respecte a la vida i al dret al llarg de tota la República. La ingenuïtat dels manifestants és gairebé absoluta en creure que tots els problemes estan solucionats i que la llibertat serà una realitat. Qualsevol crit de Visca el Rei! serà silenciat amb pallisses.

Macià, com la resta dels republicans a Espanya, estan decidits a afermar el seu cop d’Estat. Un exemple: Constantí, ens aproparà a la idea de llibertat i de respecte al dret de Macià i els seus d’ençà el primer moment de la república. Així, doncs, a Constantí, l’Ajuntament hauria de quedar conformat per dos regidors de la Lliga Regionalista, quatre monàrquics i quatre republicans. Però, el dia 15 d’abril de 1931, a les 6,45 hores, Macià va enviar un telefonema a la Joventut Catalanista Republicana de Constantí perquè s’apoderés immediatament de l’Ajuntament, hi proclamés la República Catalana i hi formés un nou consistori. El text del telefonema, signat per un Macià president, que reproduïm tal qual, era el següent:

“Regidors Republicans Catalanistes: Elegits diumenge tenen encautarse inmediatament de aquest Ajuntament per ordre del Gobern Provisional República Catalana. Si fosin minoria completis ab President Entitats Republicanas. Proclamis República Catalana i remetis Secretaria Presidencia Palau Generalitat Barcelona confirmació oficial urgent per escrit ab nous Alcalde i membres Comité Provisional Ajuntament. Indispensable manteniment ordre”

A les 10,25 hores, el governador civil de Tarragona, Macià Mallol, envià un altre missatge per confirmar de que es procediria a proclamar el règim republicà. Les instruccions de Francesc Macià, de Macià Mallol i de Nogués (president de la Diputació) de Tarragona serien constants en aquests dies. Tots els ajuntaments obeint les ordres dels Governs provisionals de la República Federal i de la República catalana decreten festa nacional per al dia 15, a l’efecte de que a la tarda el poble celebri “festa per a associar-se a l’entusiasme general del país”.

Macià, amb la seva proclama, ha fet un mal servei a la República. Per això, el mateix dia 15 d’abril arriben a Barcelona tres ministres del govern provisional: els catalans Nicolau d’Olwer i Marcel•lí Domingo, i el ministre de Justícia, el socialista Fernando de los Ríos. Es reuneixen amb Macià i altres membres del govern català. De los Ríos suggereix que s’utilitzi el nom de Generalitat. Macià que, pràcticament, no parlarà durant els dos dies que durarà la reunió, digué: “De acuerdo, desde ahora, el gobierno de la República Catalana se convierte en gobierno de la Generalidad”.

Macià reiterarà fins a la sacietat la seva promesa de La Caseta i l’hortet en els seus discursos per atreure a la classe mitjana, els empleats, els buròcrates i els obrers. Aquesta promesa mai passaria de ser un ensonyament. Però, el sistema que precisava de la concentració d’indústries i d’una producció racionalitzada s’encarregarà de fer volar aquest somni. En un tot s’hi val, la seva propaganda mesclarà reivindicacions catalanistes, socials i de llibertats.

El filòsof José Ortega y Gasset, en un article publicat en Crisol (Madrid, 9 de setembre de 1931), expressarà el seu desencís amb la República:

“Una cantidad inmensa de españoles que colaboraron al advenimiento de la República, con su acción, con su voto, o con la esperanza, se dicen ahora entre desconcertados y descontentos: ¡No es esto, no es esto!”

L’ídol caigut

Macià, que s’havia apoderat del càrrec de president de la Generalitat, romandrà en ell fins a la seva mort. Al terratinent Macià, amb els successius afers que l’envoltaren al llarg de la seva vida, una part de Catalunya l’havia convertit en un ídol. Encara que la seva presència mostrava un cert caire de governant, va perdre, però, la possibilitat d’ésser el símbol de Catalunya, en acabar presoner dels seus consellers, del sindicalisme únic i dels escamots esquerrans.

El carlista Tomàs Caylà, en el seu article L’ídol caigut (Joventut, núm. 690, del 9 de desembre de 1931), defineix aquesta situació:

“L’espectacle que ens està donant de fa algun temps l’esquerra catalana, no pot ésser més deplorable. El descrèdit més vergonyós cau damunt dels homes de Catalunya, que estan fent mal veure la nostra terra als ulls de la humanitat sencera.

Un home hi havia que tingué a les seves mans, ésser el símbol de Catalunya, representar la plasmació de les aspiracions de nostra terra, i que en realitat en els primer dies de la proclamació de la República fou l’ídol de la gent catalana.

Si aquest home havés sabut mantenir-se a l’altura que corresponia, el primer magistrat de Catalunya tindria al seu redós tot el nostre poble, freturós de reconquerir les seves tradicionals llibertats.

Però aquest home ha preferit al cabdillatge del poble català la servitud als homes de l’esquerra. Presoner del sindicalisme anti-social i anti-català primer i dels escamots esquerrans després, la seva actuació que podia i devia merèixer el respecte de tots els catalans, ha acabat en la ridícola comparsa d’uns partits que han assaltat a la descarada la hisenda i la economia catalanes.

Francesc Macià, el polític, s’ha perdut el dret al respecte dels ciutadans. El seu cabdillatge de la Generalitat, rodejat de consellers que han donat proves de la seva ineptitud i voltat per una caricaturesca guàrdia pretoriana, no pot satisfer ningú. I per això de dia en dia el divorci entre Catalunya i el seu president va esdevenint més notable.

Avui Francesc Macià és l’ídol caigut del poble català”

En agost de 1932, els carlins criticaran a Esquerra Republicana i a la Generalitat pels bellugueigs en el tema de l’Estatut i per cedir davant el poder central i demanar una misericordiosa concessió. El dia 3, en Joventut, el carlí Tomàs Caylà utilitzarà la frase del propi Macià per elaborar l’article Ja som lliures! , que començava així:

“Fa un any, després de la votació de l’Estatut de Catalunya, en Francesc Macià, des del sitial de primer magistrat de Catalunya exclamava “Ja som lliures!” com volent donar a entendre que la voluntat de Catalunya més o menys ben expressada en l’Estatut votat seria respectada per tothom.

Ha passat un any i malgrat el constant i infantívol optimisme del Sr. Macià i malgrat la farsa republicana del pacte de San Sebastián aquella exclamació del “ja som lliures!” ha esdevingut quelcom tan fora de lloc, tan lluny de la realitat, que fa somriure a qui la recordi...”

La manipulació del seu comiat

Després de patir una curta malaltia, i de confessar-se amb el cardenal Vidal i Barraquer el dia 23 de desembre de 1933, sense poder rebre el Viàtic a causa dels seus vòmits, amb mostres de gran devoció el dia 25 se l’administrà l’extremuncio i l’absolució in extremis de part del Doctor Berenguer, prior de la capella de Sant Jordi. Macià que va néixer i fou educat en la fe catòlica, en els últims moments de la seva vida va cercar el consol de la Religió, i morí aquest mateix dia de Nadal besant el crucifix de la seva germana religiosa. Però, malgrat que va morir en la pau del senyor, els polítics esquerrans del seu entorn l’arrabassaren la creu de les mans i el passejaren pels carrers de Barcelona per donar-li uns freds honors oficials, en negar-li unes exèquies catòliques i substituir-les per un imposat enterrament laic. El que fos conseller de Governació, Joan Selves, va disfressar la mort del president Macià en el si de l’Església i va organitzar la pantomima laica. Precisament, aquest mateix Joan Selves morí el 3 de juliol de 1934, reconciliat amb l’Església i havent rebut els sagraments. Senda de reconciliació que seguirien altres diputats i personalitats esquerranes i republicanes que es caracteritzaren per consentir, i, sovint, donar suport a la persecució religiosa en aquest període històric. Una persecució que no es va aturar ni en el tema de mort amb la política de secularització dels cementiris.

Però, en el cas de Macià la disbauxa dels seus no tindrà fi. Sobre el cos de Francesc Macià exerciran una veritable mostra de parafernàlia necrològica, de necrofília, de necrofàgia o com vostès li vulguin dir. Li van extreure el cor del seu cadàver poc després de morir. Des del gener de 1939 el cor de Macià romandrà en poder de Josep Tarradellas. En tornar aquest de l’exili, el dia 10 d’octubre de 1979 tindrà lloc una cerimònia de “retrobament amb les seves despulles” en el cementiri de Montjuïc, en el transcurs de la qual es restituirà a la seva tomba aquesta viscera muscular, impulsora de la circulació de la sang. ¡¡¡Quina incapacitat la d’aquests republicans per respectar les darreres voluntats de la gent!!!

Successió entre colpistes

Hereu i aprenent del colpista Macià, amb Lluís Companys la Generalitat, sense canviar l’orientació si canviarà d’estil i reforçarà l’agitació sobre la governabilitat en un camí indefugible cap el caos. Els escamots prendran cada vegada més força parapolicial i Companys durà Catalunya cap el 6 d’octubre, un dels més de quatre-cents aixecaments republicans contra la República.

En aquestes alçades del segle XXI, ningú no pot negar que el règim republicà va néixer d’un cop d’Estat. Resulta infantil, doncs, continuar mantenint criteris tals com: que si l’aixecament contra un poder ho fan les dretes, aleshores es tracta d’un cop d’Estat; però, si el fan les esquerres, llavors es tracta d’una revolució.

¿I què és un cop d’Estat més que una acció violenta d’apropiació dels instruments del poder per una minoria armada, producte de voluntats circumstancials que es concentren en problemes de tècnica operacional? Encara que es disfressin de revolució amb arrels històrics i posin en joc motivacions ideològiques més o menys afirmades amb claredat, continuarà essent un cop d’Estat. Malgrat aquesta fútil diferència de naturalesa, les relacions entre revolució i cop d’Estat són múltiples. Sens dubte la més important és la destrucció del principi de legitimitat que assegura la transmissió del poder en un Estat no reduït a la dimensió exorbitant i mesquina del règim o del partit. La revolució converteix en inevitables els cops d’estat ulteriors, en ser l’únic mitjà d’arreglar els conflictes de successió entre els competidors sorgits de la matriu revolucionària. Poc importa que el cop d’estat sigui personal, estès a la facció o ampliat als grups aliats, estem, doncs, en un circuit tancat on el monopoli del poder extorsiona qualsevol repartiment de rols i on les institucions no tenen altre funció que la de servir de decorat per representar la parodia de la lliure elecció de les masses; és a dir, per recobrir una societat sense voluntat general, on impera l’ambició humana i les seves violències i on es concatenen fredament els assassinats ja que es valoren més els objectes (apoderar-se d’una central elèctrica, telefònica, un aeroport, una emissora de ràdio i televisió, o una instal•lació de radar) que les persones.

Els autors d'un cop d’estat pateixen dues complexes: el de respectabilitat i el de durada. Segons el públic al qual s’adrecin, anuncien un rigorós ordre exemplar o prometen justícia als que ja no l’esperaven. És un maneig polític que crea equivoc i produeix confusió en l’opinió popular i, inclús en els grups addictes al règim. Un règim sorgit d’un cop d’estat es crea una clientela i es compromet en una “obra”, per a la qual crea organitzacions piramidals de tipus mobilitzador que seran la seva font intel•lectual i política, i les encarregades d’aprovisionar el futur mitjançant un reclutament més per complicitat que per convicció. I, amb un evident perill, ja que els còmplices solen canviar de bàndol.

Leer más...