Recessió econòmica, la lluita de l’Ebre i un règim polític continuista

El continuat ascens del preu del diner culminà al juny amb la brusca pujada del tipus de referència de l’euribor fins el 5,4%, quan al gener de 2005 era del 2,312%. Aquest màxim històric de l’índex de referència fa que una hipoteca mitjana de 150.000 € costi 700 € més a l’any, que s’afegeix al fort encariment del preu dels aliments bàsics o dels combustibles, i al constant increment del nombre d’aturats. Un permanent colpejar les butxaques que va provocar grans protestes socials com la vaga dels transportistes, dels pescadors o dels agricultors, en un país que importa el 84% de l’energia que necessita, i on ha esclatat la bombolla immobiliària i una profunda crisis financera. Pasteres que porten a les nostres costes centenars d’immigrants desesperats i sense papers. Màfies de tràfic d’immigrants que, en forta connivència amb els governs africans, tracten de superar el major control que s’exerceix sobre nostres fronteres i que obliga a les pasteres a travessies més llargues, el que representa major perillositat en el desplaçament d’uns immigrants clandestins, que han d’abonar encara més diners per realitzar un viatge que pot acabar amb les seves vides. Més de 700.000 subsaharians esperen a Líbia el moment d’assaltar Europa, uns 200.000 més ho fan al Marroc i altres països del Magreb. En molts casos, autoritats d’aquests països els hi roben les seves últimes pertinences, documentació inclosa, abans de deixar-los embarcar en les pasteres de la mort.

La fase inicial de la recessió econòmica és de tal calat que, inclús, el diari El País, sempre veu oficiosa del PSOE, revela que “el 63% considera que el Gobierno no sabe hacer frente a la crisis” i que “Zapatero suspende en valoración ciudadana por la gestión de la crisis”. Aquest distanciament del Grup Prisa, s’afegeix a les crítiques de la gestió del PSOE de Javier Valenzuela, ex assessor i ex director general d’Informació Internacional de Presidència del Govern de Rodríguez Zapatero, sobre la “incultura”, la “inoportunitat” i la “incompetència manifesta” de Bibiana Aído, ministra d’Igualtat, que amb l’estupidesa de les seves paraules “només crea problemes a Espanya quan estan sense resoldre la crisis econòmica, les amenaces terroristes d’ETA i el yihadisme, els conflictes territorials, la criminal violència masclista, els accidents laborals, la gestió de l’aigua i la integració dels immigrants". Aquest ex director general afegeix que a la ministra "encara no se li coneix cap servei a l’Estat, però això sí una sèrie alarmant de planxes”, per la qual cosa recorda al seu ex cap "senyor Zapatero, al Govern d’Espanya no s’incorpora a gent que no estigui capacitada per servir d’immediat a l’Estat". Davant aquest panorama és preocupant que el govern de Rodríguez Zapatero només sigui capaç d’utilitzar sinònims i inventar-se paraules per tal de no reconèixer la gravetat de la situació, i encara més que continuï sense prendre altres mesures que utilitzar els mitjans de comunicació per negar la magnitud del problema o el fracàs dels seus contactes amb el terroristes.

La lluita contra l’especulació transvasista i d’altres tipus

El transvasament de l’Ebre ha estat un dels problemes que ha posat al govern de la Generalitat al bord del més estrepitós ridícul, i que, com mantes voltes, ha mostrat la divisió interna en el seu si, on els socis del PSC fan d’oposició abans que governar. Un govern patètic que, contra el rebuig de la població, imposava la solució transvasament per retrocedir quaranta dies després, perquè les pluges el fan indefensable. No obstant això, la vicepresidenta del govern del PSOE explicà que “els plans futurs d’interconnexió de conques a Catalunya és un tema que ha d’abordar l’Administració autonòmica”, deixant oberta la porta de la connexió de la xarxa a Barcelona.

La Plataforma en defensa de l’Ebre va programar un seguit d’actes fins a desembocar en la gran manifestació del 18 de maig a Amposta. El Partit Carlí de Catalunya i les Joventuts Carlines de Catalunya es van afegir a la protesta contra de la prolongació del transvasament de l’Ebre i per la paralització de la construcció de la canonada per portar l’aigua a Barcelona. Els carlins ens manifestaren sota el lema central de "Los transvasaments no són la solució” i el lema unitari de “Terres de l’Ebre, la Catalunya enganyada”. Sense sectarismes, ni oportunismes, amb les samarretes blaves amb els nusos contra el transvasament, els carlins de comarques tan llunyanes com Osona, el Solsonès, el Bages, les comarques gironines, les barcelonines i les de la Terra Ferma caminaren junts als carlins del Camp i de les Terres de l’Ebre. Varem assistir a una manifestació unitària i, ens comportarem de forma unitària. Al llarg dels nostres 175 anys d’existència hem mostrat sobradament el nostre sentit unitari, ho varem demostrar durant la Solidaritat Catalana, i més recentment en els organismes unitaris de l’oposició antifranquista, com l’Assemblea de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques o les Comissions de Solidaritat. La nostra concepció comunitària de la vida és ben contrària a l’individualisme liberal i a l’oportunisme sectari d’altres grups que aprofiten qualsevol concentració de persones per tractar de pescar en aigües tèrboles.

La lluita de l’Ebre denuncia l’ús de les necessitats vitals de la població per part de la trama teixida pel govern i el capital especulador. Trames que es tornen a repetir en el cas del MAT, és a dir del transport d’energia de les línies de molt alta tensió. Trames denunciades, també, en la campanya per declarar Catalunya lliure de Transgènics, en ser la primera zona a Espanya i la segona a Europa amb més quantitat d’aquests cultius. Els carlins hem recollit milers de signatures per a l’associació Som lo que Sembrem, que ha preparat una iniciativa legislativa popular que activi el principi de precaució davant els riscos sanitaris, que garanteixi el dret dels consumidors a escollir llur alimentació i dels productors a escollir el tipus d’agricultura i aliments que volen realitzar, que protegeixi el patrimoni cultural i biològic expressat en les varietats autòctones, i que respongui a les demandes de la societat catalana a favor d’un model agroalimentari alternatiu al vigent. Es tracta, doncs, d’aturar els cultius i aliments transgènics mitjançant un nou model ecologista que consideri l’aliment com a necessitat humana i que defensi la petita pagesia, indispensable per a l’equilibri territorial i per garantir la seguretat alimentària, amb un NO rotund a patents i manipulacions dels organismes vius i amb la defensa de les varietats autòctones. La Comissió Europea considera que “la modificació genètica pot induir canvis dràstics no intencionats en la composició dels aliments”. Canvis en la salut, en el medi, en la pagesia i en el consum.

El tripartit o la continuïtat d’un règim

El projecte nacional-ecosocialista és el fidel continuador del règim anterior, dit pujolisme, que es caracteritzà per un constant divideix i venceràs i per la busca d’enemics exteriors, com si el país inventat fos un tot monolític. En ambdós casos l’instrument d’implantació és el mateix: un comissariat polític i lingüístic, que, en l’actualitat, s’exerceix per triplicat. Així doncs, aquí i ara, Tanto monta, monta tanto, Pujol com Montilla.

Un règim d’aquest tipus treballa en funció de dèries i es preocupa més en generar estats d’opinió favorables a llurs interessos electorals que en deixar d’escriure una peculiar història d’excessos, misèries, mentides, corrupcions i manipulació de la veritat per afermar-se en el poder. Un règim que, carregat de dubtes, exigeix als seus adeptes repetir a tota hora som catalans com a prova inequívoca d’una identitat fonamentada en posar la senyera al balcó, en saber beure en porró o en ser d’un Barça ple de mercenaris estrangers, ja que cap altre club pot ser català. Un règim que se’n va oblidant de resar a la Moreneta, abans de prendre una escudella catalana, una crema catalana de llevants i un Aroma de Montserrat de sobretaula. Un règim que té, com a objectiu gairebé únic, assolir el govern per conquerir el poder i mantenir-lo mitjançant els vots captius que atorguen les polítiques de subvencions i tota una xarxa de corretges de transmissió a través dels amics i coneguts de tota la vida; d’entitats i associacions culturals, esportives, socials, lingüístiques, veïnals o d’immigrants; d’organitzacions sindicals o empresarials adscrites al règim; i d’uns mitjans de comunicació afins que col·laboraran amb el sistema educatiu en una tasca anestesiant que permeti conduir vers la cleda del pensament políticament correcte a la major quantitat de gent possible.

Com tot règim que tendeix a la totalitat, la tripartida aglutina individus anodins, que enllacen narcisisme i personalitat messiànica amb una ambició desmesurada, que esquincen tot el que toquen sense generar il·lusió pels seus projectes. Líders que es rodegen de persones afalagadores i mediocres, professional i humanament, que els hi fan creure que són persones infalibles, perquè en mig d’un camp abonat de corrupteles i corrupcions s’enroquin en senyeres i, en el sacrosant nom del país, es conjurin en la defensa del seus modus vivendi. Però, la disfressa de patriota autèntic no compensa les adversitats produïdes a la ciutadania per la incompetència en gestionar la cosa pública, i pel trencament del joc d’equilibris existents en la vida quotidiana dels ciutadans, desemparant drets d’amplis sectors de la població, als quals se’ls imposa noves obligacions contràries als seus usos socials.

Però, té el tripartit algú projecte transparent?

Contestar és difícil, màxim quan s’agreugen els problemes i el tripartit mira cap un altre costat per no veure l’augment de l’atur; de la inflació; del tipus d’interès; de les hipoteques; de la greu crisi immobiliària; de la inseguretat ciutadana; de la inseguretat nuclear amb greus i continuats episodis a Ascó o Vandellòs i sense que ningú faci cas, ni el Consell de Seguretat Nuclear, de les dades de la xarxa de vigilància radiològica ambiental que detecten qualsevol tipus de fuita i en temps real; del control de la contaminació amb un nivells de pol·lució per CO2 que allunya Catalunya, cada any més, dels objectius del protocol de Kyoto, i així un llarg etcètera.

Si el tripartit té un projecte, aquest està dissenyat per l’aritmètica electoral i des de la conveniència política que combina un esquerranisme ingenu, grandiloqüent, delirant, que sistematitza l’insult com arma política –l’adversari sempre és franquista, fatxa, espanyolista de merda, miserable-, i que usa del parany permanent i de la pura demagògia per moure masses gregàries a base de pors i supersticions d’un imaginari, de creences i opinions fonamentalistes, que es presenta com el pensament únic a Catalunya. Un imaginari que es pretén implantar, des de fa 28 anys, aparentment sense imposició directa, però sense admetre cap prova en contra, a través d’un model educatiu que tracta de sedimentar consignes polítiques, com si es tractés de veritats científiques irrefutables, en la consciència col·lectiva. Una pretensió que avassalla la convivència ciutadana, basada en diversos usos socials, en tractar d’imposar-nos què hem de pensar, què hem de dir i en quina llengua, i cóm ens hem de relacionar entre nosaltres, tant en públic, en privat o en la més estricta intimitat. Un règim nacional-ecosocialista que, com el pujolisme, impulsa la inèrcia de l’autocensura, tant als mitjans de comunicació com a qualsevol esfera de la vida quotidiana, com a mètode vàlid de promoció professional, política o social. A més a més, sempre, exigeix disposar del carnet adequat..

Com a l’etapa anterior d’aquest règim, l’acció de govern acostuma a llançar cortines de fum per desviar l’atenció sobre els fracassos d’una gestió descontrolada que multiplica episodis de corrupció; que juga a l’embolica que fa fort amb grans accions publicitàries que disfressen com accions de participació; que opta per l’obscurantisme de Pactes sectaris, com el del Tinell, per afavorir interessos polítics conjunturals; que no admet crítiques de cap mena i que fa de l’elaboració de llistes negres un veritable esbarjo; que no té cap inconvenient en tancar emissores depenent de la llengua que utilitzin, i que difama els que considera enemics i traïdors al seu pensament únic. Una gestió política que inunda els mitjans de comunicació de promeses de prestacions i ajuts socials, que, en el millor dels casos, arribaran tard i mal. Com a exemple, la llei de dependència. L’allau imprevist de persones dependents ha fet inservible una Llei sense recursos per a mecanismes d’adaptació o sistemes informàtics, o per coordinar els sectors implicats –Assumptes Socials, Sanitat i Administració Local-, però que margina a Sanitat de la comissió de millora de la qualitat del sistema d’atenció a la dependència. Sistema que és caracteritza per les esperes, ja que presentada la sol·licitud, el depenent espera mesos, si no anys, per conèixer la valoració sobre el seu grau de dependència. Més mesos fins a la concessió d’una prestació, i, més encara per esperar la resolució de l’expedient. Quan arriba l’ajut, moltes persones són mortes. És necessari, doncs, un acord entre ministeris, conselleries i municipis per concretar quins sectors han de rebre atenció sociosanitària –malalties mentals, Alzheimer, cuidats pal·liatius, persones no autosuficients amb patologies cròniques o degeneratives, discapacitat física o psicològica, addictes a drogues o jocs-, i, també, per crear punts d’accés únic per atendre aquesta demanda dels ciutadans, que concentrin els recursos per evitar duplicitat de temps i tràmits.

Tampoc podem oblidar la discriminació que pateixen milers de famílies per cobrar el famós xec de 2.500€ per naixement d’un fill, ja que el govern planteja tot tipus d’obstacles quan es tracta d’un matrimoni entre un espanyol i una estrangera. Alguns d’aquests afectats han creat el blog chequebebediscriminación.com

Ara, sembla que ningú es recorda que l’Estatut va estar referendat només per un 33% de la ciutadania de Catalunya. Lluny queda la discussió sobre el text estatutari, o la postura adoptada davant el referèndum. Per això, amb total desvergonyiment i mantenint la seva incoherència, alguns dels que demanaren el NO a l’Estatut, pretenen a la tardor orquestrar protestes contra la previsible sentència del Tribunal Constitucional sobre els recursos d’inconstitucionalitat presentats contra el text estatutari, en una capitalització política de l’acció jurisdiccional de l’Alt Tribunal. En aquest impasse, mags del NO com Carod demana l’aplicació de l’Estatut i Puigcercós promet campanyes per defensar tot el que calgui. ERC i ICV-EUiA acusen Zapatero de “resistència a executar traspassos”. CiU no donarà suport a la “fermesa” del PSC i protesta per “la manca de voluntat política del gran entabanador”, i CDC, que no ha aconseguit la fusió amb Unió per al seu projecte de la Casa Gran del catalanisme, descobreix al seu darrer congrés la figura del concert econòmic, que sempre va aporrinar “per ser una carlinada” i que, en les seves propostes per a l’elaboració de l’Estatut, el Partit Carlí de Catalunya va presentar al Parlament. Llamazares, d’IU, un altre especialista del NO per sistema, acusa el PSOE de paralitzar i tractat d’amagar l’Estatut.

A la tardor ens espera la temàtica de sempre: finançament, balanços i dèficit fiscal, llengua, dèficit d’escolarització i d’atenció social, manipulació i paranys per amagar sota la senyera el continuo malbaratament de recursos i el sempitern desviament de cabals públics. Ara, ofegat per la situació, Montilla vaticina una crisi llarga i es compromet a reduir la despesa corrent del govern en un 25% i a congelar la contractació de personal al seu servei.

Entenc que, a Catalunya, existeix ja una pila de gent farta de tanta manipulació, de tanta manifasseria per viure del conte. Personalment, tots aquests personatges manifassers no em mouran pas en cap de les seves manipulacions i tocaments de fibres sensibles amb les quals ens matxucaran a la tardor. Ara més que mai, hem de conservar el cap clar davant tant vividor de la política i per no deixar-nos arrossegar en la defensa dels seus interessos sectaris, que no són pas els de Catalunya.

Julio Gómez Bahillo

El siniestro Pérez Rubalcaba

La última campaña de las elecciones generales se inició con el ministerio de Interior buscando las cosquillas al Partido Carlista y al Partido Obrero Socialista Internacional. El afable rostro del ministro de Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, ocultaba la aviesa telaraña del poder del PSOE trenzada desde septiembre de 1975. Un Alfredo Pérez que, desde el 1982, no ha abandonado nunca los aledaños del poder.

Alfredo Pérez Rubalcaba, nacido en la población cántabra de Solares el 28 de julio de 1951, es miembro del Partido Socialista Obrero Español. Doctor en Ciencias Químicas por la Universidad Complutense de Madrid, se especializó en Bioquímica y Química Orgánica, de cuyo Departamento es profesor titular, donde desarrolló labor investigadora en el campo de los mecanismos de reacción llegando a publicar una treintena de estudios en revistas internacionales. Ha trabajado, también, en las Universidades de Constanza (Alemania) y Montpellier (Francia)

Bien entrado 1974 comenzó a colaborar con la Federación Socialista Madrileña y, años después, pertenecería a las comisiones de Enseñanza e Investigación del Partido y del Grupo Parlamentario. Con la llegada del PSOE al Gobierno en 1982, este profesor de Química, a quien se le sitúa próximo a la masonería, comenzó su singladura política en Educación como Director del Gabinete Técnico de la Secretaría de Estado de Universidades e Investigación desde diciembre de 1982 hasta su nombramiento como Director General de Enseñanzas Universitarias en mayo de 1985, cargo que desempeñó hasta el 25 de Septiembre de 1986, fecha en la que fue nombrado Secretario General de Educación. Desde el 29 de Julio de 1988 desempeñaría el cargo de Secretario de Estado de Educación, hasta el 23 de junio de 1992, en que fue designado Ministro de Educación y Ciencia. Ha intervenido en las más importantes leyes educativas del Gobierno Socialista: la Ley de Reforma Universitaria, la Ley de Fomento y Coordinación General de la Investigación Científica y Técnica y la Ley Orgánica de Ordenación General del Sistema Educativo. Leyes regresivas que acabaron de hundir la enseñanza en España, en expresión de todos los informes internacionales sobre educación.

El 13 de julio de 1993, es nombrado Ministro de la Presidencia y de Relaciones con las Cortes, por el entonces presidente del Gobierno, cargo que ejerció hasta el 6 de mayo de 1996. Fue portavoz de los últimos gobiernos de Felipe González. En 1997, el XXXIV Congreso del PSOE le eligió para su Comisión Ejecutiva Federal y como secretario de Comunicación. En el XXXV Congreso socialista, que eligió a José Luís Rodríguez Zapatero secretario general del PSOE, Rubalcaba entró a formar parte de su Comité Federal. En la V Legislatura, será Diputado a Cortes Generales por Toledo, y en la VI Legislatura, fue elegido Diputado por Madrid y Portavoz del Grupo Parlamentario Socialista en la Comisión de Ciencia y Tecnología, con el PSOE en la oposición. En la VII fue Diputado por Madrid En la VIII legislatura fue Diputado por Cantabria y ostentó el cargo de Portavoz y Presidente del Grupo Parlamentario Socialista. Desde abril de 2006 ha sido Ministro del Interior.

Al servicio de Felipe González, de Almunia, apoyó a José Bono en su lucha por asumir la secretaria general del PSOE; pero, cambió de chaqueta al ganar José Luís Rodríguez Zapatero. En los momentos en que las aguas del PSOE bajaban revueltas, su política consistió en saltar de barco en barco para no ser atrapado por las vías de agua de los que se hundían. Antes de que Rodríguez Zapatero formara gobierno, Felipe González le advirtió: “no vayas a cometer la tontería de prescindir de Rubalcaba”. No en vano, de la mano de Javier Solana había establecido contactos privilegiados y fluidos en los servicios de inteligencia, siendo ponente de la Ley de control y regulación del Centro Nacional de Inteligencia y de la Ley de control y censura de Internet. Encabezó la negativa a desclasificar los papeles del CESID sobre el GAL que apuntaban directamente a Felipe González.

Como buen camaleón, siempre se le ha visto cara el sol que más calienta, y en un segundo plano, mas nadie podrá negar su maestría en la utilización partidaria de los servicios de inteligencia españoles. Para su trabajo parlamentario en el Congreso se disfraza de hormiga laboriosa en una maniobra de ocultación de su carácter arácnido, cuyo tejer incansable atrapa a organizaciones y políticos con miope visión de la realidad. Como buen reptil engulle al que se interpone por delante.

En las elecciones generales de marzo de 2004, Rubalcaba fue responsable de la Estrategia Electoral del PSOE y de las críticas al PP tras los atentados islamistas del 11-M. Nombrado portavoz del Grupo Socialista en el Congreso de los Diputados, este químico todo terreno hizo el trabajo sucio de dividir y neutralizar el frente anti Ley Orgánica de Educación. Tras el alto el fuego de ETA, desde el 11 de abril del 2006, sustituyó a José Antonio Alonso al frente de la cartera de Interior.

En funciones de ministro del Interior, el día 7 de marzo de 2008, Pérez Rubalcaba comunicó la noticia de que ETA había vuelto a atentar a primera hora de la tarde en Mondragón, matando al ex concejal socialista Isaías Carrasco en un atentado que calificó de "acción vil y cobarde de una banda de asesinos que no vana conseguir doblegar la voluntad de la democracia".

Hasta el 9 de marzo de 2008 ocupaba los siguientes cargos: Ministro del Interior, Vocal de la Diputación Permanente del Congreso, Adscrito a la Comisión de Interior, Vocal de la Comisión de Reglamento, Presidente de la Delegación española en la Asamblea de la Unión Interparlamentaria (UIP). La Unión Interparlamentaria (UIP), creada en 1889, es la organización internacional de los parlamentos, que, a escala mundial, es la única organización que representa a la rama legislativa de los gobiernos, y es el principal interlocutor parlamentario de las Naciones Unidas. Promover la paz y la democracia a través del diálogo político es su propósito fundamental. Lleva la voz de los parlamentos a los procesos de toma de decisión de Naciones Unidas, presentando regularmente resoluciones a la Asamblea General, realizando declaraciones, participando en debates y organizando reuniones parlamentarias sobre los temas claves de la agenda de la ONU. Un rol reconocido, en 2002, por Naciones Unidas al otorgarle el estatus de observador permanente.

Ahora, cuando Rodríguez Zapatero ya prescinde públicamente de la vieja guardia del PSOE, quizás el presidente en funciones advierta signos de decrepitud en un Rubalcaba, que la ha “cagado” cuando ha considerado el Partido Carlista y el POSI como elementos del entorno de ETA, inventándose en nuestro caso un partido inexistente: el PCEH. No puedo comprender cómo un investigador de la categoría del sr. Alfredo Pérez Rubalcaba ha podido cometer tamaña villanía. Desde estas páginas de El Federal le aconsejaría al ministro Pérez Rubalcaba dos cosas: una, la línea recta es el camino más corto, por ello si quiere saber algo sobre nosotros lo tiene bien sencillo que llame a la Secretaria General Federal donde le atenderán con la máxima educación y con verdadero sentido de Estado; otra, que, por favor, no se gaste más el dinero de todos los españoles en pagar a semejantes desinformadores habituales, la sociedad española se merece mayor respeto.

Julio Gómez Bahillo

(Publicado en El Federal, núm. 32, abril 2008)

Leer más...

Eleccions entre mentides i paranys

Què més voldria que poder dir que tot va bé en el millor dels mons possibles. Però, hem de tornar a la realitat d’una democràcia construïda per la teulada, amb un model exhaurit i un país que necessita un relleu generacional polític.

Quines conclusions podem treure de les eleccions del 9 de març?

En resum, podríem dir que la campanya ha seguit la tònica de “qui la diu més grossa” amb les mentides de Rodríguez Zapatero sobre la situació econòmica, present i futura, i els contactes de governabilitat; amb un gran control dels mitjans de comunicació i la descarada compra del vot pel govern en funcions; amb l’assassinat d’Isaias Carrasco, ETA va trencar la campanya permetent als socialistes continuar-la durant la jornada de reflexió i fins el moment de les votacions, i decantant la victòria cap el PSOE; i amb la davallada nacionalista a Andalusia, Catalunya, Galícia o País Basc.

La contesa electoral ha estat molt igualada, malgrat la sobrevaloració d’expectatives de vot del PSOE i la minimització del potencial del PP, que ha condicionat les opinions en els sondejos electorals. De nou, el PSOE ha mostrat aquell estil dels cacics liberals del dinou i vint que compraven vots amb els seus diners, amb la diferència que els socialistes ho fan amb diners públics. Què altra cosa són els famosos 400 €, o la resta de subvencions a joves i col·lectius diversos? Què significat té la contractació de més de catorze mil persones per la teranyina d’institucions i empreses públiques governades per l’esquerra en els darrers anys?. Una xifra que algunes fonts fan pujar fins a vint-i-cinc mil. Unes contractacions on resulta normal no conèixer el tipus ni durada del contracte, les atribucions del càrrec i el sou.

Un ambient propici pels que creuen defensar Catalunya agredint contraris no nacionalistes perquè no parlin a Universitats i centres d’estudis, perquè no puguin celebrar actes públics ni emplaçar llur propaganda a la vista dels ciutadans. Accions més pròpies de l’estratègia de Grande Peur de la França de 1789, o de la kale borroka batasunera, que de la civilitat catalana, van marcar l’anterior legislatura i la passada campanya per la permanent obsessió esquerrana de barrar el pas, com fos, al PP. Una esquerra que ha acabat fagocitada pel PSOE-PSC. Si IU-ICV o ERC han perdut escons, altres com CHA o CA s’han quedat sense, i, ara, afrontaran els deutes milionaris que arrossegaven i els derivats de la campanya, en no poder comptar amb aportacions de l’Estat. Les crisis internes comencen a esclatar, circumstància a tenir en compte en un present de turbulències econòmiques.

L’aportació de diputats pel PSC ha contribuït decisivament a la investidura de Rodríguez Zapatero com a cap del govern, encara que, per obtenir majories puntuals o duradores i tirar endavant les lleis a la novena legislatura, quedarà sotmès a pactes. Però, es precisament aquesta victòria del PSC la que condiciona el suport i la presència del nacionalisme català. Victòria que ha gravitat sobre el missatge “Si tu no vas, ells tornen”, que ens retrotreia al temps de l’home del sac, versió pepera. Per mobilitzar la gent els hi calia crear por entre aquells que depenen de subvencions per millorar la seva qualitat de vida.

A Catalunya, si algú pensava aprofitar l’emprenyada dels perjudicats pel nefast funcionament dels serveis bàsics és que ha perdut l’oremus. Trenta anys de governs nacionalistes no han fet millor la Catalunya econòmica, social ni cultural. Els darrers resultats electorals són prou evidents: més de dues terceres parts dels catalans no han votat en clau nacionalista. El nacionalisme, doncs, no es pot subrogar la representació dels catalans. Una altra prova que demostra que catalanisme, concepte integrador, no és pas sinònim de nacionalisme ni d’independentisme, ni d’interpretar la societat de forma sectària i excloent. Els missatges de disgregació no han convençut els catalans, no han calat en una societat cada dia més farta de polítics que busquen satisfer vanitats i ambicions personals, i d’estratègies d’uns partits obsessionats per mantenir el modus vivendi del seus dirigents.

El “fem respectar Catalunya” de CiU no ha estat suficient per evitar la relliscada postpujolista, que no es deté ni ressuscitant aquell immigrant “home poc fet” que deia Jordi Pujol a la transició, quan més del cinquanta per cent del professorat universitari era immigrant, ni manifestant Marta Ferrusola llur indignació per tenir la Generalitat un president andalús de nom José. No gaire lluny, el missatge “Falten 20 segons menys per a la independència”, ha minvat el sostre electoral d’ERC entre patents contradiccions i una divisió en quatre blocs prou diferenciats: José Luis Carod i Ernest Benach, Puigcercós i Joan Ridao, Joan Carretero (R.cat), i Uriel Bertran (Esquerra independentista). Blocs que només es posen d’acord en desqualificar la gestió de Barrera, Hortalà i del tàndem Colom-Rahola al front d’ERC, que titllen de servilisme. Dilema personal que amaga la disputa generacional pel repartiment del pastís electoral de 2010. Com molts d’aquests personatges es juguen la gallina dels ous d’or és lògic que parlin i pactin entre ells com retrobar un horitzó independentista, expressament rebutjat pels catalans en aquestes eleccions.

Admetent que el congrés independentista pot alterar l’estabilitat del Govern català, i deixar Montilla apropar-se a CiU o convocant noves eleccions amb unes conseqüències imprevisibles, el conseller d’Economia, Castells, s’expressava així: “no sé si es massa esperar un poc de sensatesa en ERC”.

El fracàs d’IU-ICV descobreix un deute impagable de més de 15 milions d’euros, i deixa enrere la campanya del comunista Gaspar Llamazares basada en un Estat aconfessional de “deu manaments laics” que, en realitat, no és altra cosa que la típica andanada anticlerical dels segles divuit i dinou; és a dir una fixació sobre i contra l’Església Catòlica. En la seva dèria, l’ex líder d’IU considera que aquesta vol convertir els preceptes dels deu manaments en lleis que estableixin una moral pública, quan aquest comunista defensa la legalitat com única moral constitucional d’un imaginat Estat que hauria de dur l’Església Catòlica de nou a les catacumbes. Acusà els socialistes d’ambigüitat i de pactar amb la jerarquia eclesiàstica a canvi de pau en període electoral, i, també, d’oblidar-se de l’avortament. És irònic veure com aquells que detestaven l’ecologia per ser “un desviacionisme petit burgés” de hippies i beats i perquè anava contra els plans quinquennals d’un productivisme soviètic depredador de la natura, s’aferren, ara, al clau ardent de l’ecologisme per tal de donar-li contingut a un programa polític cada vegada més volàtil. Però, al marge del discutit i discutible règim electoral, raons històriques, polítiques i estratègiques confirmen ja l’enfonsament del PCE en ple felipisme triomfant. La creació d’IU albirà certes esperances quant objectius polítics i propòsits organitzatius fundacionals, però es van incomplir, i vint-i-dos anys de conflictiva existència són la crònica d’abandonaments per la impossibilitat de donar una imatge d’esquerra plural per culpa de la cultura burocràtica dels dirigents comunistes, que només volien crear un coto propi per caçar vots.

En una desigual lluita, el Partit Carlí de Catalunya presentà candidatures al Congrés i al Senat a les quatre circumscripcions catalanes, millorant resultats anteriors. L’esforç, treball, responsabilitat, sensibilització, prevenció, tolerància, respecte ha estat la base de la seva proposta per a les Espanyes en aquestes eleccions. Una proposta de regeneració democràtica de l’Estat, amb un nou model de societat amb plantejaments ministeri per ministeri, i amb mesures de suport a la societat civil i de potenciació dels seus cossos intermedis d’autogovern democràtic –entitats territorials, associacions professionals i institucions funcionals- on ha de prevaler el mandat imperatiu, el restabliment del passi foral com a garantia de defensa de les entitats inferiors contra les mesures introductòries de les administracions superiors. Una proposta de creació d’un Consell Social, Econòmic i Ecològic que, com a fòrum de participació social, defineixi un model sostenible de desenvolupament humà de les Espanyes, tenint les seves resolucions caràcter vinculant per als poders públics.

No és pas el federalisme, confederalisme, cantonalisme, socialisme, independència, monarquia o república el problema de les Espanyes. El problema sí és la mentida i l’estratègia obscurantista del polític professional; l’esvoranc comunitari per culpa dels interessos dels partits; l’adoctrinament cec d’una població amb falsedats històriques i el seu enverinament pels interessos sectaris i obtusos dels patrioterismes, que busquen els vots exaltant uns sectors prèviament fanatitzats, el substrat dels quals s’alimenta d’altres problemes subjacents en la seva existència diària; l’estrangulació de les llibertats individuals i els abusos quotidians de poder en qüestions com l’habitatge o el salari digne, com una col·lectivitat integrada i solidària. Tots junts hem d’aconseguir eradicar l’atur i la inseguretat ciutadana; resoldre problemes derivats de la immigració, les drogues, la contaminació o el greu decaure de l’educació i de la capacitat de lectura i de comprensió dels textos. Ens hem d’atrevir a reivindicar, amb veu alta, tots aquells factors realment vinculants en una societat: els valors de justícia social enfront del pensament únic neoliberal; els valors d’una història comuna integradora; la distribució equitativa del pastís estatal en una economia sanejada; i un projecte comú suggestiu. Ens hem d’atrevir a denunciar la pèssima administració autonòmica i local amb uns deutes reals gairebé insostenibles, que exigeixen major capacitat de recaptació via impostos, que ofega les famílies i les obliga a un major endeutament, quan amb els seus ingressos els hi costa arribar a fi de mes. Veritablement, calen més diners públics? O potser, seria més convenient el seu control i la persecució implacable dels corruptes.

Menys poder adquisitiu i més pobresa a Catalunya

El Balanç econòmic regional de la Fundació de Caixes d’Estalvis (Funcas) assenyala les diferències relatives a un nivell de desenvolupament corregit per l’efecte de preus i de transferències públiques en despeses socials com la sanitat i l’educació, que mostren la desigualtat existent en els preus dels bens i serveis consumits per les llars que afecta profundament el nivell de benestar de les famílies. Catalunya perd contínuament posicions, situant-se sota el País Basc, Navarra, Madrid, Aragó, Castella i Lleó, La Rioja i Cantabria. En 2006, per exemple, el PIB per càpita dels aragonesos superava en quatre punts el de Catalunya, que és l’autonomia més cara amb un nivell de preus vuit punts per damunt de la mitjana espanyola, el que explica que el desenvolupament econòmic no sempre contribueix a millorar la qualitat de vida dels ciutadans, doncs, el sentiment de benestar personal empitjora sovint per la necessitat de transport i la llarga llista de despeses que comporta el viure en aglomeracions urbanes.

Per a l’Institut d’Estadística de Catalunya, en 2007, els ingressos mitjans anuals de les llars catalanes era de 26.641 €, i situava el llindar de la pobresa en 8.276 € nets anuals. Un 36% de la població catalana es trobava sota aquesta xifra; reduïda al 22% en comptabilitzar les pensions de vellesa no contributives, i que s’apropava al 19% en comptabilitzar la resta de les transferències socials. Un 26,2% de les llars no arribaven a fins de mes, i el 27,6% no tenien cap capacitat de reacció econòmica davant despeses imprevistes iguals o superiors a 500 €. Si fem la comparació amb el 2006, teníem en 2007 un 3% més de pobres.

Evidentment, sembla ser que altres comunitats han aprofitat millor l’autonomia en retallar la gran distància que les separava de Catalunya, comunitat capdavantera durant tot el franquisme, gràcies, també, al proteccionisme que aquest va donar a la industria catalana i a la implantació d’un bon nombre d’empreses nacionals en aquest territori, cosa que va generar ocupació i desenvolupament.

Xinar-se de la llei

Els departaments de la Generalitat de Catalunya mantenen la pràctica de reduir un cèntim, un euro o varis euros l’import dels encàrrecs d’informes o assessories de comunicació a persones i empreses externes a l’Administració, per esquivar la seva llei de contractes que assenyala l’adjudicació directa dels contractes fins a 11.999 €, que exigeix presentar tres ofertes en els contractes de 12.000 fins a 29.999 €, i que a partir de 30.000 € requereix concurs públic.

La Generalitat ha pagat informes inversemblants, com el famós sobre La Felicitat demanat per Joan Saura. Departaments seus han abonat 6.000 € la pàgina, beneficiant familiars de polítics. En 2007, els més assidus van ser els de Vicepresidència (Carod-Rovira), Governació (Puigcercós) o Acció Social (Carme Capdevila) controlats per ERC; Salut (Geli), d’Obres Públiques (Nadal) o Agricultura (Llena), sota domini socialista; i Interior (Joan Saura) en mans d’ICV.

Acció Social adjudicà a l’associació de dones Tamaia informes tan rellevants com “Assessorament en qüestions de violència masclista” o “Establiment d’un protocol marc” al preu unitari de 11.999 €. Agricultura adjudica a la Fundació Bosch i Gimpera la redacció del “Avantprojecte de sol agrari” per 11.999,99 € i un informe sobre “Avaluació de la fertilitat de les explotacions ecològiques” per 11.999 €, i per 29.990 va escollir-ne el d’”Assistència tècnica en els camins rurals en la comarca del Bages”. Interior pagà 29.999,92 € per un “Estudi per a la creació d’un observatori del joc”, i un altre sobre “Exposició al risc en la xarxa viària catalana” per 29.990 €. La consellera de Salut va abonar 29.995 € per un “Anàlisi sobre les tendències i evolució dels professionals sanitaris de Catalunya”, i 29.986 € per cadascú dels informes següents: “Estudi sobre validació dels portafolis de medicina familiar i comunitària (MFIC)” i “Direcció de l’estudi sobre validació dels portafolis de MFIC”.

Els esquerrans no obliden promocionar els seus familiars. Si el 21 d'abril de 2006, el comunista Francesc Baltasar i Albesa, que d’ençà 1979 tenia una llarga llista de càrrecs polítics, va ser nomenat conseller de Medi Ambient i Habitatge, el 28 de desembre de 2006, la periodista Lluna Baltasar, filla seva, va ser nomenada adjunta a l’Oficina de Comunicació de la Presidència amb sou de funcionària del grup A de 13.621,32 €, un nivell de destinació 24 de 7.197,12 € i un complement específic de 25.479,84 €. Ara, coordinadora del gabinet de premsa del Departament de Presidència, un càrrec de confiança del President de la Generalitat amb funcions “d’elaborar i difondre els comunicats, fer ressenya de les activitats i preparar entrevistes i rodes informatives de la presidència de la Generalitat”, cobra ja el nivell 28 de destinació (10.277,40 €), i un complement específic de 36.364,80 €, que representa un sou de 60.263,52 €.

Enguany, però, la cosa promet molt més, el vicepresident de la Generalitat, José Luís Carod-Rovira publicà al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) del 14 de març de 2008, l’anunci de la licitació d’un contracte de consultoria i assistència, que donava vuit dies naturals per presentar les ofertes, termini que acabava el dissabte sant. Dotat amb 200.000 €, l’objectiu del contracte és “l’assessorament en el disseny, la programació dels plans i estratègies comunicatives de l’activitat pública que genera el Departament de la Vicepresidència”. Un departament que molts qüestionem la seva existència per ser absolutament innecessari.

L’amenaça del Transvasament i el foment de la delació

La nul·la previsió de l’executiu català davant la sequera en Catalunya, ha trobat en la mentida i l’eufemisme la forma de pal·liar-la i d’amagar les seves veritables intencions. La que deia defensar “la nova cultura de l’aigua” en una posa contra el transvasament, Carme Chacón declarava: “Amb rotunditat, ni hi haurà transvasament. Amb l’orgull i la responsabilitat dels que han complit amb la seva paraula, els socialistes som la única garantia de l’enterrament definitiu del transvasament de l’Ebre”. També, el conseller Baltasar deia que “els transvasaments no formen part de la política hidràulica del tripartit”. Recordem que la tristpartida es va manifestar contra el Pla Hidrològic Nacional del PP que considerava els transvasaments. Ara, quan es viu la sensació de caos, i tot són corredisses, sancions i multes, i es requereixen mesures urgents i credibilitat, els socialistes elaboren maniobres de distracció com transvasar aigua del Segre al Llobregat –molt costosa i d’impacte mediambiental-, si bé pretenen aconseguir la interconnexió de xarxes entre el Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) i l’Aigües Ter Llobregat (ATLL). La Plataforma de Defensa de l’Ebre anuncia que, a partir del 19 d’abril, prepararà el calendari de mobilitzacions.

De nou, la Barcelona incapaç de reparar una xarxa hídrica en males condicions, que perd milions de litres diaris, es troba necessitada d’aigua. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, tot i depenent de les reserves actuals, plantejà dur les aigües a l’àrea metropolitana de Barcelona i a la conca del Ter a través de diversos transvases. Per garantir l’aportació d’aigua de boca a tot el territori català, amb caràcter temporal, esporàdic i d’emergència, es proposa la cessió de 6,8 hm³ dels aqüífers de Tarragona (4,4) i Reus (2,4) cap Barcelona. L’Agència Catalana de l’Aigua destinarà 3,3 milions d’euros al Camp per reparar les canonades fins al port de Tarragona, d’on sortiran vaixells amb aigua cap a Barcelona, i abonarà un euro per metre cúbic per l’extracció i tractament de l’aigua dels pous. Es parla també de dessaladores, de transportar-la per Renfe o amb vaixells procedents d’Almeria o de Marsella.

Els regants declaren que no poden cedir l’aigua que no tenen i assenyalen la seva tasca per dessalar i recuperar l’aigua del pous durant vint anys. L’oposició política reclama al govern d’Entesa transparència, no mentides ni jocs de paraules. Tots reclamen l’eficiència de les xarxes hidràuliques per estalviar aigua. Demanen avaluar els recursos hídrics excedentaris i no esgotar els pous pel risc de contaminació, ja que segons la pròpia Agència Catalana de l’Aigua, la franja costanera de El Vendrell fins a Cambrils es manté sobreexplotada i en procés contaminant per intrusió d’aigua marina que empitjora la quantitat i la qualitat de l’aigua.

Al marge del govern central, en un decret del conseller de Medi Ambient es prohibí, entre altres coses, el reg de jardins i omplir piscines. Un decret que eludeix qüestions primordials: recursos humans per fer-lo complir i un pressupost adequat. Com a la novel·la 1984 d’Orwell, les institucions públiques opten per sancionar incompliments i el malbaratament de l’aigua potable, afavorint el mecanisme de delació contra persones o empreses com si es tractés de casos de terrorisme, pederàstia, violència de gènere o delictes fiscals. Un decret que, per exemple, autoritza entrar, sense permís, en finques de la Cerdanya i plantar estaques per marcar el terreny per on han de passar les canonades que conduiran l’aigua a Barcelona.

Aquests processos descrits ens mostren la desaparició d’una política de servei al poble i llur transformació en un instrument dictatorial de domini sectari, ambigu i mediocre, amb governs emparats per l’ombra de les societats secretes i discretes.

Julio Gómez Bahillo

Leer más...

Funciona quelcom a Catalunya?

Evidentment que sí. Essencialment funciona la societat civil; és a dir, aquella part de la societat que funciona al marge de les organitzacions polítiques, aquella part de la societat sobre la qual té escassa influència la Generalitat. En la nostra crònica del mes de març dèiem que el nou govern català havia nascut amb el propòsit de no fer tan soroll com el que havia fet l’anterior. Confiaven en que si, ara, es deien Govern d’Entesa, en lloc de Tripartit, reduirien les tempestes polítiques que havien caracteritzat el període Maragall, però les incontinències verbals i els despropòsits han continuat.

L’amiguisme funciona com mai a la funció pública. Inclús, CiU, gens exemplar en aquest aspecte, va interpel·lar el govern per esbrinar quines gestions ha realitzat l’executiu per “assegurar la igualtat en l’accés a la funció pública d’acord amb els principis de mèrit i capacitat”. L’Entesa va pregonar que reduirien el 227 assessors que tenia el govern de CiU, i el nombre d’assessors, coordinadors i responsables, que no consten a cap relació de llocs de treball, s’ha disparat sense límit.

Tenim la lleugera sospita que el govern, amb diners públics, compra voluntats d’alguns ciutadans al temps que es mostra incapaç de resoldre problemes reals; és a dir, tenim la certesa que el Govern d’Entesa, i el del PSOE, amb un continu tirar la pedra i amagar la mà, vol controlar, fins el mínim detall, la vida política, social i econòmica a través d’un conjunt de maniobres subreptícies caracteritzat per:
Ø un control quasi absolut dels mitjans de comunicació públics i per exercir pressió sobre els mitjans privats afins, per transmetre la imatge d’una política de formes i fotos que no correspon a cap realitat;
Ø un aliar-se amb un bon nombre de grups de les Corts Generals i dels Parlaments, als quals els hi fa concessions amb l’objectiu d’aïllar els partits que fan oposició al Congrés i al Senat;
Ø un denigrar i desprestigiar a tot aquell –grup polític, institució o persona- que s’oposi a qualsevol dels seus dictats;
Ø una imposició del nacional-laïcisme sota la disfressa d’una neutralitat, que arriba a situacions tan irrisòries com la d’aquells alcaldes que oficien “bateigs civils”; els que s’han inventat, fins i tot, una litúrgia pròpia de casament; els que passen per les cases dels nuvis per oferir-se a celebrar les seves noces perquè no ho facin per l’església, o els que s’ofereixen als familiars per celebrar el comiat del difunt en els tanatoris o en el vetlament de mort per tal d’evitar que ho celebri un sacerdot.
Ø un intoxicar l’opinió pública contra el cap de turc preferit pels portanoves esquerrans: l’Església Catòlica. Una intoxicació que compte amb prous silencis de persones que, per covardia, recorren a eufemismes per no dir les coses pel seu nom, per no enfrontar-se al pensament correcte, l’únic que dóna prebendes. Una actuació del govern del PSOE, i adlàters, sense comparança a cap país d’Europa. Una Església que representa el 60 per cent de la tasca social a Espanya i el 80 per cent de la conservació del patrimoni històric nacional. Un exemple: la Junta d’Andalusia va tenir que contractar a tres infermeres per substituir a cada monja que treballava en els hospitals de la Creu Roja. També, en el aspecte de la fiscalitat es pretén negar a l’Església Catòlica el que altres confessions religioses reben sense cap mirament.
Ø un espiar els opositors mitjançant el telèfon, o instigar l’empresonament de càrrecs opositors imputats en irregularitats urbanístiques, quan els regidors socialistes, o de la trispartida, implicats en delictes de corrupció urbanística se’ls crida directament al Jutjat, sense practicar-ne cap detenció.
Ø un malbaratar recursos en projectes faraònics que provoquen més endeutament públic que acaben pagant els ciutadans, i en el desviament de recursos d’unes partides cap altres per eludir els controls.
Ø un inadequat mètode per gestionar els assumptes, que, refugiat en una falsa tolerància, aprofita qualsevol circumstància per tergiversar les coses. Així,
o la lluita contra l’alcoholisme precoç, equipara cultura del vi i consum responsable amb botelló i trompes noctàmbules;
o el combat contra el narcotràfic, planteja legalitzar les drogues gairebé com única solució i gran esperança, sense valorar els pobres resultats de països que van patir aquesta política;
o el combat per la salut, no contradiu, el més mínim, el domini absolut de la corporació mèdica-farmacèutica, i quan planteja reduir el consum de tabac, s’acaba sense reduir vendes i amb els més joves que passen a consumir directament més drogues. Quan diuen reduir llistes d’espera, jubilen 700 especialistes als seixanta-cinc anys i les llistes s’allarguen al voltant dels dos anys i, en alguns casos, fins els cinc anys. Amb l’eufòria del seu economicisme, la consellera Geli es despenja per la senda de l’eutanàsia i d’altres procediments terapèutics, que no tenen res d’alternatius;
o el tractament de la vellesa s’enfoca més a estalviar atenció domiciliària i orientar-se més cap el negoci de la construcció d’edificis i centres de concentració de gent gran, que en l’ajut real a les famílies perquè puguin complir amb la seva obligació de fer-se càrrec dels parents des d’una òptica d’humanitat i de responsabilitat civil. A més, es deixa actuar lliurement els especuladors immobiliaris (constructors, màfies que financen partits...) que burxen els ancians (amenaces, agressions personals, caigudes per les escales, talls de subministraments,...), els darrers anys de la seva existència, amb la intenció d’apoderar-se dels seus habitatges a preus que fan riure o senzillament amb la seva espoliació;
o la defensa de la propietat personal i familiar, dona cabuda, justifica i permet l’okupació al temps que dificulta els propietaris per recuperar els seus béns adduint “que si no es pot demostrar la il·legalitat durant les primeres 24 hores de l’okupació, la policia no pot fer-hi res”, encara que els okupes pirategin el subministrament de llum i aigua. Però, quan s’okupa testimonialment la segona residència del conseller d’Interior no succeeix el mateix, ja que aleshores l’alcalde de la localitat dona l’ordre a la policia municipal d’expulsar sense contemplacions els esvaïdors de casa;
o la defensa de les normes, tolera la transgressió per part dels més incívics mentre que la resta de ciutadans de peu són amenaçats i perseguits amb prohibicions, multes i nous impostos i taxes;
o la lluita contra el frau i la corrupció no acostuma a combatre el conjunt d’episodis lligats a l’especulació urbanística, malgrat que les xarxes de corrupció deixin tot un rastre d’imputats i de delictes de suborn, prevaricació, tràfic d’influències, malversació de cabdals públics, i contra l’ordenació del territori.

Tot un conjunt d’actuacions que actuen com una bomba de rellotgeria que, si no es desactiva, acabarà per esclatar en el moment en que s’afegeixin noves qüestions, ja presents en la societat catalana i espanyola des de fa cinc anys, com el gran augment de la immigració que no ha pogut ser assimilat encara per la ciutadania, l’economia submergida i el creixent poder de les màfies, que s’uniran a problemes futurs com la pèrdua dels fons de cohesió europeus.

Una inseguretat ciutadana que no cessa

Un munt d’aspectes de la seguretat ciutadana ha quedat, en la pràctica, de competència exclusiva dels propis ciutadans. La sensació d’inseguretat és tal que les armeries catalanes pràcticament han esgotat les existències d’esprais homologats de defensa personal i la demanda s’ha derivat cap els comerços de les Valls d’Andorra on disposen d’esprais no homologats. Les bandes organitzades de delinqüents actuen a Catalunya sense cap tipus de cortapisa davant unes forces de seguretat mancades dels mitjans més elementals. En diverses ocasions, inclús, en algunes ciutats han tingut de limitar el moviment dels cotxe patrulla en no disposar de pressupost suficient per a combustible. Juntament amb aquests handicaps, la mala imatge tradicional de la que gaudeixen els cossos i forces de seguretat, la mediatització de les seves activitats irregulars, i la preeminència dels criteris polítics sobre els jurídics i professionals acaben per afavorir l’activitat delictiva organitzada, tant la de caire criminal com la de corrupció o la dels delictes contra l’administració pública. Els milers d’assalts i robatoris en domicilis particulars, els atracaments a empreses, bancs, comerços o persones en la via pública creen una sensació d’inseguretat generalitzada entre la població, que augmenta amb la detenció d’extremistes islàmics o de delinqüents internacionals a diversos indrets de Catalunya. Tothom coneix una botiga, té un parent, un conegut, un company o una companya de feina, un veí, si no ha estat ell mateix qui ha patit un robatori o una agressió a casa seva, a la via pública o en els serveis de transport públics.

Sabem que moltes d’aquestes incidències de la vida quotidiana no queden reflectides als mitjans de comunicació perquè molts municipis, sobre tot els turístics, i institucions públiques subvencionen mitjans o col·loquen publicitat de forma intensiva per evitar sortir als diaris i donar una imatge d’inseguretat de la localitat. Sembla com que només s’autoritzés la publicació de notícies originades per la violència de gènere. Però, malgrat la política de silenciar i amagar agressions, robatoris i actes delictius diversos, aquests existeixen, a l’igual que la manca de planificació per al desplegament dels Mossos d’Esquadra.

A la inseguretat anterior, en els darrers mesos i amb mèrits propis, s’ha d’afegir l’espectacle de la construcció de l’AVE a Barcelona i el seu voltant. El caprici d’un oportunista electoral, el sr. Rodríguez Zapatero, que determinà una data inviable, el 21 de desembre, per a l’arribada de l’AVE a Barcelona. Una precipitació verbal que ha comportat accident rere accident, i que pretenia acabar amb la construcció d’una estació provisional al Prat de Llobregat que ningú ha volgut. Quants diners públics està costant les irresponsabilitats d’aquest personatge?

Però, no només han estat els actuals desgavells, que tothom han pogut veure per la televisió, els que més ens han de preocupar si no els futurs. Després que ha passat el que ha passat, quines garanties es poden tenir de que la Sagrada Família no patirà cap ensorrament, en passar al seu costat el traçat de l’AVE? ¿Què pensarien els membres de la confraria de pescadors carlins de Sant Josep que van cedir els terrenys perquè es pogués edificar l’obra més emblemàtica de Barcelona, i potser de Catalunya, i una de les més importants de les Espanyes? Una obra que atrau cada any milions de visitants de tots els continents.

És innegable la preocupació, no exempta de polèmica, sobre les conseqüències del túnel de l’AVE. Els habitants de la capital catalana no mostren cap confiança en les obres dels túnels de la ciutat. La manca d’estudis geològics suficients i les deficiències de les inspeccions tan evidents en l’enfonsament del túnel del Carmel, s’han tornat a repetir amb ocasió de les obres de l’AVE. Tots els ciutadans que viuen a les zones afectades pels nous túnels, especialment al voltant de la Sagrada Família, s’han associat per demanar desviacions o cancel·lacions de les esmentades obres.

El Patronat de la Sagrada Família, el "Col·lectiu per un bon traçat del TGV" i la plataforma veïnal "AVE pel litoral", en la seva campanya contra la construcció del túnel, argumenten que les obres podrien afectar negativament el temple expiatori, recolzant-se en nombrosos informes de tècnics. Arquitectes i tècnics nacionals i estrangers s’han posicionat en contra de l’atrocitat pretesa pel Ministeri de Foment, okupat per Magdalena Àlvarez. El catedràtic d’Estructures de la Universitat Politècnica, arquitecte Josep Gómez Serrano; el director del departament d’Enginyeria Minera i Recurs Naturals de la UPC, Josep Maria Mata Perelló, també és contrari al traçat pel centre de la ciutat. Per a Tokutoshi Torii, catedràtic de la Universitat de Kanagawa, en Japón, “Ningú es podria imaginar la construcció d’un túnel de l’AVE que passés al costat de l’Alhambra de Granada o de la Mesquita Major de Cordova. Construir un túnel al costat de la Sagrada Família, un dels monuments Patrimoni de la Humanitat més admirats i visitats de tot el món, és una bogeria de resultats imprevisibles. El professor José Luis Moro, de la Universität Stuttgart. Institut für Entwerfen und Konstruieren, manifesta que “Existeix un greu perill que pot ocasionar danys irreparables en la sensible estructura del temple. No tan sols existeix perill en el moment de la construcció del túnel, sinó també en els possibles tremolors a causa del continu pas dels trens per aquest túnel. No es coneixen exactament les conseqüències i el risc és, per tant, gran, i no s’hauria de córrer. Per aquest motiu, és urgent allunyar el traçat de l’obra per tal d’evitar qualsevol dany.”

Als Estats Units no entenen la política obsessiva del Ministeri de Foment contra la Sagrada família. La catedràtica de l’Escola d’Arquitectura Florida A&M University Tallahasse, Arleen Pabón, considera que “La perforació i el pas del tren a tan poca distància del temple representa un risc pel manteniment i l’estabilitat d’aquesta excelsa edificació que no podem acceptar ni assumir... El temple de la Sagrada Família, obra mestra de l’insigne arquitecte Antoni Gaudí, ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO i, com a tal, pertany a Barcelona i al món sencer”. J. Mark Schuster, Escola d’Arquitectura i Planificació. Departament d’Estudis i Planificació Urbana, Massachussets Institute of Technology, USA, manifestà que “Vaig quedar molt afligit n’assabenta’m fa poc que els fonaments de la Sagrada Família podien córrer risc per la construcció d’un túnel com aquest i les vibracions de la circulació dels trens afecten els fonaments de la Sagrada Família i posin en perill els treballs que s’estan duent a terme per a la construcció d’aquest monument de l’arquitectura catalana i de l’obra d’Antoni Gaudí. El túnel s’anirà degradant poc a poc i un dia ens adonarem que ha deixat de ser útil. La importància de la Sagrada Família per a l’esperit humà anirà en augment. Si el pla es du a terme, el fet de que la Sagrada Família hagi estat catalogada com a Patrimoni de la Humanitat no haurà significat absolutament res. Posar en perill de manera conscient aquest monument és un acte de vandalisme desconsiderat.

Malgrat aquesta resposta internacional, els tècnics del Ministeri, geòlegs i enginyers, segueixen manifestant que el projecte no comporta cap risc per a l’estabilitat de l’edifici.

En qualsevol altre país, després dels accidents, enfonsaments i del caos organitzat a la ciutat de Barcelona i a les poblacions del seu entorn, incloent l’àrea del Camp de Tarragona, la ministra responsable hauria dimitit. I, en caZ contrari, el mateix preZident del Govern hauria ceZZat a la miniZtra d’una vegada per toteZ, d’acord amb el Zeu propi llenguatge de leZ ZeteZ.

Julio Gómez Bahillo

(publicado en El Federal, núm. 31, diciembre 2007)

Leer más...