15/3/11

Catalunya, entre la fagocitosis i la corrupció transversal

Per cortesia parlamentària, a cada nou govern se’l concedeix un període de gràcia de cent dies. En aquest moment, Artur Mas, potser, necessitaria un mínim d’un any per descobrir la situació real i poder tractar d’endreçar-la. No obstant, aquest context no és nou per ell, doncs, va pertànyer al darrer executiu de CiU abans del tripartit, i coneix, per tant, totes les interioritats del Palau de la Generalitat.

La plana major de la transversalitat que ha ensorrat Catalunya

Durant més de trenta anys de joc democràtic a Catalunya, llevat el període de Tarradellas, el nacionalisme ha impregnat la Generalitat. Del primer pujolisme es va passar als tripartits de Maragall i Montilla, per caure finalment en l’etapa d’Artur Mas. Tres dècades de nacionalisme i socialisme, transversalment unides per les xarxes de tràfic d’influències i de corrupció establertes pel poder nacionalista que han deixat a Catalunya feta “uns zorros” i en una situació de fallida.


La dinàmica d’Artur Mas

Artur Mas ha passat de l’alegria del triomf a la crua realitat d’una situació financera patètica, amb la herència d’un deute provisional de 8.000 milions d’euros i uns venciments en 2011 de 10.000 milions d’euros. CiU acusa del caos al tripartit, i el PSC respon que, també, ells van apitrar amb un pastís de més de 3.000 milions d’euros, que CiU els hi va regalar, a més del famós 3% de comissió a la coalició nacionalista.

L’objectiu de Mas és evitar noves emissions de Bons Patriòtics, amb un tipus d’interès més alts que el d’un crèdit sindicat. El Pla de Viabilitat de la Generalitat haurà d’aconseguir el vist i plau del Consejo de Política Fiscal i Financera de mitjans de març. Rodríguez Zapatero ha donat llum verda a un major endeutament de la Generalitat. Amb el suport de la Generalitat, La Caixa la prepara un crèdit sindicat a llarg termini per un import de 2.500 milions de euros, amb la pretensió de que participi la totalitat de la banca privada espanyola i bancs estrangers com el Deutsche Bank. La Caixa haurà de convèncer al Banc de Santander i al BBVA, perquè tots tres liderin l’operació, donant un paper rellevant al banc de Sabadell i a Catalunya Caixa. Recordem que en els “Bons Patriòtics de Montilla, el Santander, el BBVA i el Banesto decidiren no participar en l’emissió.

En el primer mes d’ençà la seva presa de possessió, el 7 de Febrer de 2011, el president de la Generalitat de Catalunya, a través d’una carta, s’adreçava al personal de l’Administració Pública catalana per reconèixer que es viuen moments de certa complexitat per efecte de la crisi econòmica, que es reflecteixen en les altes taxes d’atur. En ella els assabentava “com es qüestionada de manera clara la nostra voluntat d’autogovern” i, amb l´incís de que no poden defraudar a la gent, els hi llançava dues missatges: agrair-les la feina i la dedicació, interès per fer les tasques encomanades que són un exemple per a la societat; i, també, els hi demana esforç i complicitat davant les mesures que haurà de prendre i que han d’assumir que, “amb menys, hem de fer més i millor”. Establia com a objectiu de la Generalitat “ajudar a crear riquesa, garantir la cohesió social i enfortir i projectar la nostra identitat col•lectiva”.

A les decisions d’Artur Mas tenen un pes considerable, gairebé desproporcionat, les opinions de las patronals, que juguen la seva i plantegen al govern retallades en tot sentit i direcció. Creuen necessaris fer ERO en ajuntaments, diputacions, CCAA i Govern. Diuen que “la desconfiança està sembrada a la societat, en el teixit empresarial, les institucions financeres y, com no, en els inversors i el mercat. N’hi ha incertesa política. No se és capaç, ni per un costat ni per l’altre, d’agafar el timó”.


Artur Mas intervé en el Consell de CDC el 12 de març de 2011

Durant 2010, Artur Mas dissenyà la seva transició cap el dret a decidir. En el full de ruta d’Artur Mas s’establien diverses etapes anuals:
- 2011. Consultes i autodeterminació. CiU votarà l’autodeterminació i participarà a la consulta independentista del 10 d’abril a Barcelona
- 2012. Negociació del concert fiscal amb el govern que guanyi les eleccions de 2012, sense descartar un referèndum.
-2018. Referèndum d’independència? Convocar-lo en el segon mandat de CiU.

El Govern d’Artur Mas prioritza els seus interessos polítics i exagera les dificultats financeres de la Generalitat per justificar unes retallades socials amb l’únic objectiu de deteriorar els serveis públics en benefici del sector privat, que, en bona part, es finança gràcies a la activitat que els hi compra la administració. Aquest pla de dos anys és d’execució inapel•lable, un autèntic Casus Belli per a la Generalitat, una causa o un pretext per enarborar la vara del victimisme El marc d’actuació està limitat pel Decret 109/2011, que estableix els criteris d’aplicació de la pròrroga dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2010, i la Instrucció 1/2011 per l’aplicació de les mesures específiques en matèria de personal previstes en el decret esmentat.

Retallades per gairebé tothom

Ens hauríem de preguntar: ¿S’invertiran els esforços de tots en gestionar el sistema amb eficiència per fer-lo sostenible? Em temo que no. S’han adoptat mesures unilaterals, per exemple, que afecten directament a les condicions laborals, sense respectar l’autonomia de la voluntat de les parts ni als representants legals dels treballadors, vulnerant greument el dret a la negociació col•lectiva.

Els retalls presentats pel govern són un acte polític lamentable i penós. Reduir el dèficit té conseqüències econòmiques, s’hauran d’aturar obres i prestacions que comportarà una minva de la qualitat i el nivell assistencial dels serveis públics. En aquest sentit, totes les conselleries han quedat afectades pels retalls. El nacionalisme català està prenen decisions que, només, es poden comprendre mitjançant un acte de fe.

El Conseller d'Economia i Coneixement, parla d’afrontar aquesta situació de màxima gravetat amb un programa de racionalització de la despesa per tal de consolidar l’estalvi més enllà de 2013. L’estructura administrativa minvarà un 25%. En el capítol d’inversions la reducció és important, moltes de les ja planificades no s’iniciaran i s’aturaran algunes de les que estan en marxa, tant si tenen a veure amb infraestructures, equipaments o el seu manteniment. Tot està orientat per acabar la legislatura amb una millora que sigui perceptible per al elector.

El conseller de Salut en la seva compareixença en el Parlament, plantejà diverses qüestions:
1.- Els professionals de sanitat treballen poc i desmotivats
2.- Treballar més hores
3.- Menys recursos i aturada de convocatòries de personal
4.- Revisar prestacions
5.- El dèficit culpa dels ciutadans irresponsables que no se preocupen de la seva salut

Diuen que les mesures es prenen per garantir el sistema sanitari català. Es pagarà un 2% menys en les tarifes de la sanitat pública i de la privada. No quedarà desatès cap pacient i cada centre decidirà cóm se reorganitza. Les empreses i consorcis públics hauran de tenir dèficits zero, i, també, es frenaran les inversions en noves infraestructures hospitalàries si no es pot costejar el seu funcionament. En aplicació de la instrucció 1/2011 es possible una reducció del 5% de les plantilles, que no es contractin substitucions, i que la reducció sobre la massa salarial sigui d’un 6%.

Malgrat això, els treballadors de la salut tenen una implicació i un alt grau de professionalitat i són els que han mantingut el sistema públic de salut durant aquests anys. I ho han fet en contra de la pròpia conselleria de Salut que, des de fa trenta anys, disposa d’un gabinet assessor del conseller amb un pressupost més gran que els pressupostos de tres o quatre conselleries de la Generalitat. Treballar més hores no és sinònim de més productivitat. No és un problema només d’hores, potser, caldria un estudi seriós sobre la necessitat real de l’activitat programada per les gerències, sobre l’optimització de recursos en les mateixes hores. Tenir a la gent en precari, i no convocar places necessàries, no dona estabilitat al sistema ni augmenta la satisfacció dels professionals. Retallar plantilles, tancar plantes i serveis equival a una pitjor atenció als pacients i a més llistes d’espera. Introduir el copagament i incitar a les assegurances privades equival a una sanitat per a rics i una altra per a pobres.


El conseller Boí Ruíz, de la sanitat privada a gestionar la sanitat pública

Caldria preguntar: qui surt, personalment i institucionalment, beneficiat de les ineficiències? Caldria analitzar aquestes ineficiències promogudes, normalment, per un gestors més polítics que professionals, i que culpabilitzen els treballadors sanitaris dels problemes que els mateixos generen. El Conseller Boí Ruíz, ex membre de la patronal de la sanitat privada, culpabilitza els “pacients irresponsables”, que no es preocupen de la seva salut, i que “han creat el dèficit sanitari”, així eludeix la seva responsabilitat sense aclarir els criteris adequats d’ús dels serveis sanitaris, sense invertir en campanyes de prevenció i educació en hàbits saludables, sense denunciar la influència de les condicions ambientals sobre la salut i de cóm uns aliments contaminats incideixen en l’augment de les malalties. Un conseller que aconsella al ciutadà l’afiliació a les mútues privades. Aclaridor!!!

Incapaços de gestionar, proposen la penúria en matèria de recursos humans i el malbaratament de recursos en general. La Conselleria de Salut és la que més ha d’estalviar i tots els seus concerts tindran un preu inferior al de 2010. Baixarà el preu de les intervencions en els 44 centres concertats. No finançarà operacions no urgents. El personal eventual i el suplent no es contractarà. La programació de consultes externes hospitalàries es reduiran a les mínimes imprescindibles. Les unitats de proves diagnòstiques d’alta tecnologia (radiografies, colonoscòpies, escàners o ressonàncies magnètiques...) no estaran disponibles en tots els centres. En general, augmentaran totes les llistes d’esperes. Un 10 % d’acord amb les dades d’associacions d’usuaris. Però, per al conseller, el retard només afectarà aquelles patologies que “des del punt de vista de l’espera no lesionin cap òrgan ni cap funció, ni posen en perill la vida”. Al contrari, el tripartit va establir el dret dels pacients a no esperar més de 180 dies per una operació, el seu decret donava el dret al pacient d’acudir a un centre privat sense cap despesa per a ell.

Els reiterats informes de la Sindicatura de Comptes mostren irregularitats, tant a nivell econòmic i financer, en la contractació d’equipaments, modificacions no justificades dels projectes inicials, retards i costos addicionals, incompliment de la normativa, ineficiències econòmiques, i una gestió polititzada que en definitiva han comportat un malbaratament de recursos públics des d’èpoques dels anteriors governs convergents.

Barra lliure pels seus

Han passat més de dos mesos i ja es poden veure les tendències que es van definint des de CiU. L’acumulació de càrrecs i retribucions per part de la militància de CiU està provocant el malestar de la resta de militants i simpatitzants que no estan sent agraciats per aquesta roda nacionalista de la fortuna. Una actitud que no lliga pas amb la política d’austeritat sobre el personal de les administracions públiques, i la ciutadania en general, que propugna i defensa la Generalitat. En Valls se denuncia Carme Mansilla, regidora de CiU a l’Ajuntament, segona tinent d’Alcalde i portantveu municipal de CiU i presidenta del Consell Comarcal de l’Alt Camp. A conseqüència directa del seu càrrec comarcal és vocal en el Consell d’Administració d’Unnim, la Caixa sorgida de la unió Caixa Manlleu, Caixa Sabadell y Caixa Terrassa, el domicili social de la qual està establert al núm. 9 de la Plaça de Catalunya de Barcelona. Visca el Centralisme nacionalista!

Ara, Carme Mansilla ha estat nomenada directora dels Serveis Territorials del departament d’interior a Tarragona. A nivell de treball, si es vol una feina ben feta d’acord amb l’eslogan de CiU, és impossible que una persona pugui assumir eficientment la tasca de tots els càrrecs acumulats. De l’Ajuntament rep uns 1.700 € mensuals. En el Consell Comarcal, per incompatibilitat amb la retribució d’Interior, ha renunciat al sou, però no al càrrec, per la qual cosa cobra 450 € mensuals. El càrrec comarcal li permet percebre d’Unnim 2.000 € mensuals. Com a delegada territorial cobra uns 70.000 € anuals, als quals s’han d’afegir els triennis que li corresponen com a funcionaria d’ensenyament en excedència per ocupar un altre càrrec públic. En total, una retribució anual superior als 120.000 euros.

La fugida industrial

L’ajustament sanitari posa en perill uns 20.000 llocs de treball a tota Espanya. L’amenaça d’èxode farmacèutic i de deslocalització és cada dia més evident. La inseguretat jurídica pot provocar el desviament de la inversió de Lilly, Pfizer, Bayer o Merck, de fet part de la seva futura I+D s’està traslladant. També, si no cobren del seu principal client, les comunitats autònomes, poden deixar de comercialitzar alguns medicaments, com a succeir a Grècia.

Durant el tripartit i en aquests primers mesos de CiU el degoteig d’empreses que marxen de Catalunya ha estat constant. Un conjunt de multinacionals d’electrònica han tancat les seves fàbriques. Els canvis tecnològics i les permanents reduccions de costos han desmantellat, especialment, les comarques del Vallès. Milers de treballadors directes han perdut la seva feina, centenes d’empreses auxiliars han tancat produint una desertització industrial. Els partits d’esquerra i els sindicats parlen d’impunitat empresarial. A Catalunya, socialistes i ERC prenen nota de les empreses que han marxat de Catalunya per incitar als consumidors al boicot dels seus productes. Unes amenaces que danyen la imatge de Catalunya i que, conjuntament, amb el càncer de l’independentisme, allunyen les inversions.

Els paradisos fiscals

Els paradisos fiscal i els centres financers per a no residents són l’autèntic forat negre de les finances internacionals que faciliten l’evasió de forma il.lícita de bilions d’euros dels països en desenvolupament. L’hegemonia dels mercats financers sobre l’economia productiva ha mostrat els insuficients controls i regulació sobre el moviment de capitals que gravi les operacions especulatives, revisi la fiscalitat i eviti l’evasió fiscal practicada per les companyies multinacionals i per les grans fortunes mitjançant els preus de transferència. Cal un marc legislatiu regulador que promocioni mesures legals i administratives concretes i eficaces per afavorir la transparència financera i combatre l’evasió, el frau fiscal i el blanqueig de capitals procedents de tot tipus de delictes comesos. La pressió que ha generat la profunda crisis Global i la retallada en despesa social ha incrementat de forma preocupant les desigualtats socials, d’una forma inadmissible. L’eradicació dels Paradisos fiscals és una exigència política i moral que té un ampli consens social.


Liechtenstein, un dels paradisos fiscals preferits de l'evasor nacionalista

Es prou conegut que l’entorn nacionalista català disposa de varis bilions d’euros en paradisos fiscals. Però, aquests amants desaforats de Catalunya, no tenen cap pretensió de repatriar aquests capitals.

Economistes com Keynes, Tobin o Stiglitz van advertit que la manca de regulació dels mercats financers condueix l’economia cap a una deriva especulativa que estrangula l’economia productiva, la que realment genera ocupació i béns i serveis per satisfer les necessitats socials. Des de fa més d’una dècada moviments socials i organitzacions de la societat civil europea reclamen l’establiment d’un impost global que reguli aquests mercats i serveixi, a la vegada, d’estabilitzador dels preus dels actius financers, afavorint el creixement econòmic i l’ocupació. L’especulació s’estén a les transaccions financeres, als recursos energètics i als aliments. El propi FMI, la Comissió Europea, el Parlament Europeu i el Consell de Caps d’Estat, i la recent Cimera de l?ONU sobre els Objectius de Desenvolupament del Mil•lenni (ODM) admeten la seva viabilitat, però la barrera no és tècnica sinó de voluntat política. Angela Merkel i Nicolàs Sarkozy estan a favor de la seva implantació. També, es parlar d’uns tipus impositius per dissuadir els especuladors. Aquest impost és un instrument que, també, faria recaure el pes de la crisi sobre els seus principals responsables.

Fagocitant independentistes

La moderació del PPC i la crisis dels socialistes deixa al govern nacionalista sense cap altra oposició que Ciutadans. Mas fagocita el discurs radical adoptant la verborrea independentista: autodeterminació, consultes independentistes, pancatalanisme, insubmissió al Constitucional en matèria lingüística, ambaixades a l’exterior. El secessionisme d’Artur Mas en la seva acció de govern ha deixat sense discurs i neutralitzats a ERC, Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i Reagrupament, principals representants d’un mon separatista cada vegada més atomitzat. Membres del govern de CiU aposten per un referèndum tipus Quèbec i per donar suport a tot tipus d’iniciatives secessionistes, malgrat que el Tribunal Constitucional suspengué la llei catalana de consultes que el Govern del PSOE va recórrer. CiU no pensa complir amb les Sentències del Tribunal Suprem ni del Tribunal Constitucional, sobre tot les que fan referències al flanc lingüístic. El sorpasso de CiU, que demana el pacte fiscal, pretén deixar ERC sense representació a les Corts Generals i superar el PSC en nombre de vots. CiU vol arribar-hi als 15 diputats que ja tenia el 2000, mercès a la debacle socialista i a la crisi d’identitat d’ERC.

Mentre que CiU es capfica amb el PSC, un personatge com Ernest Benach passa a millor vida en deixar la política de primera línia i durant els propers quatre anys gaudirà d’un sou brut de 104.008,95 euros per exercir el càrrec de president del Parlament, i en arribar als 67 anys tindrà una pensió vitalícia de 78.006,71 euros (quantitat de 2011). Benach té 51 anys i cap formació universitària, en 1979 va entrar a treballar com auxiliar a la Direcció General de Transports de la Generalitat, i al cap d’uns anys va passar a la Direcció General de la Joventut. La resta del temps s’ha dedicat a la política. Mentrestant, els nostres investigadors, per exemple en medicina i bioquímica, son mileuristes al nostre país i han de sortit a l’estranger per normalitzar el seu sou.


El 21 de maig de 2005 Carod-Rovira es mofava del cristianisme

Un altre independentista, José Luís Carod-Rovira, una vegada fora del govern català, està negociant el seu fitxatge per la xarxa sanitària i social de l’Hospital de Santa Tecla, com a estrella mediàtica, perquè abanderi els seus projectes socioculturals a canvi de 6.000 euros mensuals. El comitè d’empresa ha preguntat a la direcció sobre aquest assumpte, ja que son moments de retallades a la sanitat catalana. Poca gent compren aquesta decisió d’un Hospital vinculat a l’Església Catòlica, ja que Carod-Rovira va fer mofa pública del cristianisme i defensa l’avortament i l’eutanàsia. ERC pena el seu col•laboracionisme amb el PSC.

Però, els “egos secessionistes” dels dirigents independentistes estan a l’ordre del dia. Algunes persones, com Joan Laporta, que va crear la coalició Solidaritat per l’Independència per aconseguir la seva acta de diputat al parlament de Catalunya i parapetar-se davant l’acció de la Justícia en la seva contra, ha plantat a la coalició SI. A través del seu partit Democràcia Catalana, Laporta es presentarà en coalició amb ERC i Reagrupament a l’ajuntament de Barcelona. Abans, Laporta es va oferir a CiU per anar a les seves llistes a les municipals. Per a CiU, aquesta coalició neix amb el germen de l’autodestrucció.

Mentrestant, els jutjats investiguen la seva gestió en el Barça. La primera junta de Laporta va prendre possessió del seu càrrec irregularment. Diversos episodis greus estan sent analitzats per la Fiscalia, com el finançament, amb diners del club, de la defensa legal dels directius del club en el cas de la denúncia per manca de avals, una obligatorietat provinent d’una Sentència ferma de l‘Audiència Provincial amb independència de quina sigui la resolució final del Suprem. Paradoxalment, els socis van pagar la defensa –advocats i procuradors- dels que varen incomplir les normes i perjudicar al Barça, quan el soci demandant, Vicenç Pla, ha pagat personalment les actuacions judicials per defensar els interessos del Barça. A més a més, la Fiscalia ha obert diligències en societats externes al club i relacionades amb el fons de la investigació. En el seu primer informe, la Fiscalia parla de possible apropiació indeguda i de delicte societari. Injustificades factures de milions d’euros en agències de detectius i d’informació per espiar a quatre vicepresidents, jugadors, polítics i alts càrrecs de l’administració, sense informe previ que autoritzés la contractació i sense cap justificació pressupostaria. I altres factures que no tenen relació amb la naturalesa i l’activitat d’un Club de Futbol. També, la Fiscalia analitza la compra dels terrenys de Viladecans per un valor superior al real i que representa unes pèrdues incontestables i un presumpte cas de blanqueig de diners Ara, la jutgessa li ha exigit un aval de 23 milions de euros. I, encara, homes i dones com aquest pretenen gestionar Catalunya?

En aquests gairebé tres mesos, la situació democràtica a la Catalunya d’Artur Mas no ha canviat gaire de la del tripartit, i es podria resumir així: manipulació política del poder judicial, negació tàcita de la llibertat religiosa, manipulació dels mitjans de comunicació i continuïtat de l’adoctrinament ideològic en els col•legis.

No hay comentarios:

Publicar un comentario