14/5/08

Eleccions entre mentides i paranys

Què més voldria que poder dir que tot va bé en el millor dels mons possibles. Però, hem de tornar a la realitat d’una democràcia construïda per la teulada, amb un model exhaurit i un país que necessita un relleu generacional polític.

Quines conclusions podem treure de les eleccions del 9 de març?

En resum, podríem dir que la campanya ha seguit la tònica de “qui la diu més grossa” amb les mentides de Rodríguez Zapatero sobre la situació econòmica, present i futura, i els contactes de governabilitat; amb un gran control dels mitjans de comunicació i la descarada compra del vot pel govern en funcions; amb l’assassinat d’Isaias Carrasco, ETA va trencar la campanya permetent als socialistes continuar-la durant la jornada de reflexió i fins el moment de les votacions, i decantant la victòria cap el PSOE; i amb la davallada nacionalista a Andalusia, Catalunya, Galícia o País Basc.

La contesa electoral ha estat molt igualada, malgrat la sobrevaloració d’expectatives de vot del PSOE i la minimització del potencial del PP, que ha condicionat les opinions en els sondejos electorals. De nou, el PSOE ha mostrat aquell estil dels cacics liberals del dinou i vint que compraven vots amb els seus diners, amb la diferència que els socialistes ho fan amb diners públics. Què altra cosa són els famosos 400 €, o la resta de subvencions a joves i col·lectius diversos? Què significat té la contractació de més de catorze mil persones per la teranyina d’institucions i empreses públiques governades per l’esquerra en els darrers anys?. Una xifra que algunes fonts fan pujar fins a vint-i-cinc mil. Unes contractacions on resulta normal no conèixer el tipus ni durada del contracte, les atribucions del càrrec i el sou.

Un ambient propici pels que creuen defensar Catalunya agredint contraris no nacionalistes perquè no parlin a Universitats i centres d’estudis, perquè no puguin celebrar actes públics ni emplaçar llur propaganda a la vista dels ciutadans. Accions més pròpies de l’estratègia de Grande Peur de la França de 1789, o de la kale borroka batasunera, que de la civilitat catalana, van marcar l’anterior legislatura i la passada campanya per la permanent obsessió esquerrana de barrar el pas, com fos, al PP. Una esquerra que ha acabat fagocitada pel PSOE-PSC. Si IU-ICV o ERC han perdut escons, altres com CHA o CA s’han quedat sense, i, ara, afrontaran els deutes milionaris que arrossegaven i els derivats de la campanya, en no poder comptar amb aportacions de l’Estat. Les crisis internes comencen a esclatar, circumstància a tenir en compte en un present de turbulències econòmiques.

L’aportació de diputats pel PSC ha contribuït decisivament a la investidura de Rodríguez Zapatero com a cap del govern, encara que, per obtenir majories puntuals o duradores i tirar endavant les lleis a la novena legislatura, quedarà sotmès a pactes. Però, es precisament aquesta victòria del PSC la que condiciona el suport i la presència del nacionalisme català. Victòria que ha gravitat sobre el missatge “Si tu no vas, ells tornen”, que ens retrotreia al temps de l’home del sac, versió pepera. Per mobilitzar la gent els hi calia crear por entre aquells que depenen de subvencions per millorar la seva qualitat de vida.

A Catalunya, si algú pensava aprofitar l’emprenyada dels perjudicats pel nefast funcionament dels serveis bàsics és que ha perdut l’oremus. Trenta anys de governs nacionalistes no han fet millor la Catalunya econòmica, social ni cultural. Els darrers resultats electorals són prou evidents: més de dues terceres parts dels catalans no han votat en clau nacionalista. El nacionalisme, doncs, no es pot subrogar la representació dels catalans. Una altra prova que demostra que catalanisme, concepte integrador, no és pas sinònim de nacionalisme ni d’independentisme, ni d’interpretar la societat de forma sectària i excloent. Els missatges de disgregació no han convençut els catalans, no han calat en una societat cada dia més farta de polítics que busquen satisfer vanitats i ambicions personals, i d’estratègies d’uns partits obsessionats per mantenir el modus vivendi del seus dirigents.

El “fem respectar Catalunya” de CiU no ha estat suficient per evitar la relliscada postpujolista, que no es deté ni ressuscitant aquell immigrant “home poc fet” que deia Jordi Pujol a la transició, quan més del cinquanta per cent del professorat universitari era immigrant, ni manifestant Marta Ferrusola llur indignació per tenir la Generalitat un president andalús de nom José. No gaire lluny, el missatge “Falten 20 segons menys per a la independència”, ha minvat el sostre electoral d’ERC entre patents contradiccions i una divisió en quatre blocs prou diferenciats: José Luis Carod i Ernest Benach, Puigcercós i Joan Ridao, Joan Carretero (R.cat), i Uriel Bertran (Esquerra independentista). Blocs que només es posen d’acord en desqualificar la gestió de Barrera, Hortalà i del tàndem Colom-Rahola al front d’ERC, que titllen de servilisme. Dilema personal que amaga la disputa generacional pel repartiment del pastís electoral de 2010. Com molts d’aquests personatges es juguen la gallina dels ous d’or és lògic que parlin i pactin entre ells com retrobar un horitzó independentista, expressament rebutjat pels catalans en aquestes eleccions.

Admetent que el congrés independentista pot alterar l’estabilitat del Govern català, i deixar Montilla apropar-se a CiU o convocant noves eleccions amb unes conseqüències imprevisibles, el conseller d’Economia, Castells, s’expressava així: “no sé si es massa esperar un poc de sensatesa en ERC”.

El fracàs d’IU-ICV descobreix un deute impagable de més de 15 milions d’euros, i deixa enrere la campanya del comunista Gaspar Llamazares basada en un Estat aconfessional de “deu manaments laics” que, en realitat, no és altra cosa que la típica andanada anticlerical dels segles divuit i dinou; és a dir una fixació sobre i contra l’Església Catòlica. En la seva dèria, l’ex líder d’IU considera que aquesta vol convertir els preceptes dels deu manaments en lleis que estableixin una moral pública, quan aquest comunista defensa la legalitat com única moral constitucional d’un imaginat Estat que hauria de dur l’Església Catòlica de nou a les catacumbes. Acusà els socialistes d’ambigüitat i de pactar amb la jerarquia eclesiàstica a canvi de pau en període electoral, i, també, d’oblidar-se de l’avortament. És irònic veure com aquells que detestaven l’ecologia per ser “un desviacionisme petit burgés” de hippies i beats i perquè anava contra els plans quinquennals d’un productivisme soviètic depredador de la natura, s’aferren, ara, al clau ardent de l’ecologisme per tal de donar-li contingut a un programa polític cada vegada més volàtil. Però, al marge del discutit i discutible règim electoral, raons històriques, polítiques i estratègiques confirmen ja l’enfonsament del PCE en ple felipisme triomfant. La creació d’IU albirà certes esperances quant objectius polítics i propòsits organitzatius fundacionals, però es van incomplir, i vint-i-dos anys de conflictiva existència són la crònica d’abandonaments per la impossibilitat de donar una imatge d’esquerra plural per culpa de la cultura burocràtica dels dirigents comunistes, que només volien crear un coto propi per caçar vots.

En una desigual lluita, el Partit Carlí de Catalunya presentà candidatures al Congrés i al Senat a les quatre circumscripcions catalanes, millorant resultats anteriors. Lesforç, treball, responsabilitat, sensibilització, prevenció, tolerància, respecte ha estat la base de la seva proposta per a les Espanyes en aquestes eleccions. Una proposta de regeneració democràtica de l’Estat, amb un nou model de societat amb plantejaments ministeri per ministeri, i amb mesures de suport a la societat civil i de potenciació dels seus cossos intermedis d’autogovern democràtic –entitats territorials, associacions professionals i institucions funcionals- on ha de prevaler el mandat imperatiu, el restabliment del passi foral com a garantia de defensa de les entitats inferiors contra les mesures introductòries de les administracions superiors. Una proposta de creació d’un Consell Social, Econòmic i Ecològic que, com a fòrum de participació social, defineixi un model sostenible de desenvolupament humà de les Espanyes, tenint les seves resolucions caràcter vinculant per als poders públics.

No és pas el federalisme, confederalisme, cantonalisme, socialisme, independència, monarquia o república el problema de les Espanyes. El problema sí és la mentida i l’estratègia obscurantista del polític professional; l’esvoranc comunitari per culpa dels interessos dels partits; l’adoctrinament cec d’una població amb falsedats històriques i el seu enverinament pels interessos sectaris i obtusos dels patrioterismes, que busquen els vots exaltant uns sectors prèviament fanatitzats, el substrat dels quals s’alimenta d’altres problemes subjacents en la seva existència diària; l’estrangulació de les llibertats individuals i els abusos quotidians de poder en qüestions com l’habitatge o el salari digne, com una col·lectivitat integrada i solidària. Tots junts hem d’aconseguir eradicar l’atur i la inseguretat ciutadana; resoldre problemes derivats de la immigració, les drogues, la contaminació o el greu decaure de l’educació i de la capacitat de lectura i de comprensió dels textos. Ens hem d’atrevir a reivindicar, amb veu alta, tots aquells factors realment vinculants en una societat: els valors de justícia social enfront del pensament únic neoliberal; els valors d’una història comuna integradora; la distribució equitativa del pastís estatal en una economia sanejada; i un projecte comú suggestiu. Ens hem d’atrevir a denunciar la pèssima administració autonòmica i local amb uns deutes reals gairebé insostenibles, que exigeixen major capacitat de recaptació via impostos, que ofega les famílies i les obliga a un major endeutament, quan amb els seus ingressos els hi costa arribar a fi de mes. Veritablement, calen més diners públics? O potser, seria més convenient el seu control i la persecució implacable dels corruptes.

Menys poder adquisitiu i més pobresa a Catalunya

El Balanç econòmic regional de la Fundació de Caixes d’Estalvis (Funcas) assenyala les diferències relatives a un nivell de desenvolupament corregit per l’efecte de preus i de transferències públiques en despeses socials com la sanitat i l’educació, que mostren la desigualtat existent en els preus dels bens i serveis consumits per les llars que afecta profundament el nivell de benestar de les famílies. Catalunya perd contínuament posicions, situant-se sota el País Basc, Navarra, Madrid, Aragó, Castella i Lleó, La Rioja i Cantabria. En 2006, per exemple, el PIB per càpita dels aragonesos superava en quatre punts el de Catalunya, que és l’autonomia més cara amb un nivell de preus vuit punts per damunt de la mitjana espanyola, el que explica que el desenvolupament econòmic no sempre contribueix a millorar la qualitat de vida dels ciutadans, doncs, el sentiment de benestar personal empitjora sovint per la necessitat de transport i la llarga llista de despeses que comporta el viure en aglomeracions urbanes.

Per a l’Institut d’Estadística de Catalunya, en 2007, els ingressos mitjans anuals de les llars catalanes era de 26.641 €, i situava el llindar de la pobresa en 8.276 € nets anuals. Un 36% de la població catalana es trobava sota aquesta xifra; reduïda al 22% en comptabilitzar les pensions de vellesa no contributives, i que s’apropava al 19% en comptabilitzar la resta de les transferències socials. Un 26,2% de les llars no arribaven a fins de mes, i el 27,6% no tenien cap capacitat de reacció econòmica davant despeses imprevistes iguals o superiors a 500 €. Si fem la comparació amb el 2006, teníem en 2007 un 3% més de pobres.

Evidentment, sembla ser que altres comunitats han aprofitat millor l’autonomia en retallar la gran distància que les separava de Catalunya, comunitat capdavantera durant tot el franquisme, gràcies, també, al proteccionisme que aquest va donar a la industria catalana i a la implantació d’un bon nombre d’empreses nacionals en aquest territori, cosa que va generar ocupació i desenvolupament.

Xinar-se de la llei

Els departaments de la Generalitat de Catalunya mantenen la pràctica de reduir un cèntim, un euro o varis euros l’import dels encàrrecs d’informes o assessories de comunicació a persones i empreses externes a l’Administració, per esquivar la seva llei de contractes que assenyala l’adjudicació directa dels contractes fins a 11.999 €, que exigeix presentar tres ofertes en els contractes de 12.000 fins a 29.999 €, i que a partir de 30.000 € requereix concurs públic.

La Generalitat ha pagat informes inversemblants, com el famós sobre La Felicitat demanat per Joan Saura. Departaments seus han abonat 6.000 € la pàgina, beneficiant familiars de polítics. En 2007, els més assidus van ser els de Vicepresidència (Carod-Rovira), Governació (Puigcercós) o Acció Social (Carme Capdevila) controlats per ERC; Salut (Geli), d’Obres Públiques (Nadal) o Agricultura (Llena), sota domini socialista; i Interior (Joan Saura) en mans d’ICV.

Acció Social adjudicà a l’associació de dones Tamaia informes tan rellevants com “Assessorament en qüestions de violència masclista” o “Establiment d’un protocol marc” al preu unitari de 11.999 €. Agricultura adjudica a la Fundació Bosch i Gimpera la redacció del “Avantprojecte de sol agrari” per 11.999,99 € i un informe sobre “Avaluació de la fertilitat de les explotacions ecològiques” per 11.999 €, i per 29.990 va escollir-ne el d’”Assistència tècnica en els camins rurals en la comarca del Bages”. Interior pagà 29.999,92 € per un “Estudi per a la creació d’un observatori del joc”, i un altre sobre “Exposició al risc en la xarxa viària catalana” per 29.990 €. La consellera de Salut va abonar 29.995 € per un “Anàlisi sobre les tendències i evolució dels professionals sanitaris de Catalunya”, i 29.986 € per cadascú dels informes següents: “Estudi sobre validació dels portafolis de medicina familiar i comunitària (MFIC)” i “Direcció de l’estudi sobre validació dels portafolis de MFIC”.

Els esquerrans no obliden promocionar els seus familiars. Si el 21 d'abril de 2006, el comunista Francesc Baltasar i Albesa, que d’ençà 1979 tenia una llarga llista de càrrecs polítics, va ser nomenat conseller de Medi Ambient i Habitatge, el 28 de desembre de 2006, la periodista Lluna Baltasar, filla seva, va ser nomenada adjunta a l’Oficina de Comunicació de la Presidència amb sou de funcionària del grup A de 13.621,32 €, un nivell de destinació 24 de 7.197,12 € i un complement específic de 25.479,84 €. Ara, coordinadora del gabinet de premsa del Departament de Presidència, un càrrec de confiança del President de la Generalitat amb funcions “d’elaborar i difondre els comunicats, fer ressenya de les activitats i preparar entrevistes i rodes informatives de la presidència de la Generalitat”, cobra ja el nivell 28 de destinació (10.277,40 €), i un complement específic de 36.364,80 €, que representa un sou de 60.263,52 €.

Enguany, però, la cosa promet molt més, el vicepresident de la Generalitat, José Luís Carod-Rovira publicà al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) del 14 de març de 2008, l’anunci de la licitació d’un contracte de consultoria i assistència, que donava vuit dies naturals per presentar les ofertes, termini que acabava el dissabte sant. Dotat amb 200.000 €, l’objectiu del contracte és “l’assessorament en el disseny, la programació dels plans i estratègies comunicatives de l’activitat pública que genera el Departament de la Vicepresidència”. Un departament que molts qüestionem la seva existència per ser absolutament innecessari.

L’amenaça del Transvasament i el foment de la delació

La nul·la previsió de l’executiu català davant la sequera en Catalunya, ha trobat en la mentida i l’eufemisme la forma de pal·liar-la i d’amagar les seves veritables intencions. La que deia defensar “la nova cultura de l’aigua” en una posa contra el transvasament, Carme Chacón declarava: “Amb rotunditat, ni hi haurà transvasament. Amb l’orgull i la responsabilitat dels que han complit amb la seva paraula, els socialistes som la única garantia de l’enterrament definitiu del transvasament de l’Ebre”. També, el conseller Baltasar deia que “els transvasaments no formen part de la política hidràulica del tripartit”. Recordem que la tristpartida es va manifestar contra el Pla Hidrològic Nacional del PP que considerava els transvasaments. Ara, quan es viu la sensació de caos, i tot són corredisses, sancions i multes, i es requereixen mesures urgents i credibilitat, els socialistes elaboren maniobres de distracció com transvasar aigua del Segre al Llobregat –molt costosa i d’impacte mediambiental-, si bé pretenen aconseguir la interconnexió de xarxes entre el Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) i l’Aigües Ter Llobregat (ATLL). La Plataforma de Defensa de l’Ebre anuncia que, a partir del 19 d’abril, prepararà el calendari de mobilitzacions.

De nou, la Barcelona incapaç de reparar una xarxa hídrica en males condicions, que perd milions de litres diaris, es troba necessitada d’aigua. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, tot i depenent de les reserves actuals, plantejà dur les aigües a l’àrea metropolitana de Barcelona i a la conca del Ter a través de diversos transvases. Per garantir l’aportació d’aigua de boca a tot el territori català, amb caràcter temporal, esporàdic i d’emergència, es proposa la cessió de 6,8 hm3 dels aqüífers de Tarragona (4,4) i Reus (2,4) cap Barcelona. L’Agència Catalana de l’Aigua destinarà 3,3 milions d’euros al Camp per reparar les canonades fins al port de Tarragona, d’on sortiran vaixells amb aigua cap a Barcelona, i abonarà un euro per metre cúbic per l’extracció i tractament de l’aigua dels pous. Es parla també de dessaladores, de transportar-la per Renfe o amb vaixells procedents d’Almeria o de Marsella.

Els regants declaren que no poden cedir l’aigua que no tenen i assenyalen la seva tasca per dessalar i recuperar l’aigua del pous durant vint anys. L’oposició política reclama al govern d’Entesa transparència, no mentides ni jocs de paraules. Tots reclamen l’eficiència de les xarxes hidràuliques per estalviar aigua. Demanen avaluar els recursos hídrics excedentaris i no esgotar els pous pel risc de contaminació, ja que segons la pròpia Agència Catalana de l’Aigua, la franja costanera de El Vendrell fins a Cambrils es manté sobreexplotada i en procés contaminant per intrusió d’aigua marina que empitjora la quantitat i la qualitat de l’aigua.

Al marge del govern central, en un decret del conseller de Medi Ambient es prohibí, entre altres coses, el reg de jardins i omplir piscines. Un decret que eludeix qüestions primordials: recursos humans per fer-lo complir i un pressupost adequat. Com a la novel·la 1984 d’Orwell, les institucions públiques opten per sancionar incompliments i el malbaratament de l’aigua potable, afavorint el mecanisme de delació contra persones o empreses com si es tractés de casos de terrorisme, pederàstia, violència de gènere o delictes fiscals. Un decret que, per exemple, autoritza entrar, sense permís, en finques de la Cerdanya i plantar estaques per marcar el terreny per on han de passar les canonades que conduiran l’aigua a Barcelona.

Aquests processos descrits ens mostren la desaparició d’una política de servei al poble i llur transformació en un instrument dictatorial de domini sectari, ambigu i mediocre, amb governs emparats per l’ombra de les societats secretes i discretes.

Julio Gómez Bahillo

No hay comentarios:

Publicar un comentario