Importa la crisi de rodalies als manifestants?
En aquests moments se’ns planteja l’acudir, el dia 1 de desembre de 2007, a una manifestació contra l’estat de les infraestructures a Catalunya. En llur pretensió de que sigui massiva, la Plataforma pel Dret de Decidir publica un Manifest adreçat als nostres representants polítics, sindical i socials. Aparentment, amb un contingut light, tracten de que el major nombre de persones s’afegeixi a l’acte de protesta, ressuscitant al Molt Inefable Pujol.
És evident que a la societat catalana existeix un relatiu cabreig per l’arrossegament d’una pèssima gestió ferroviària que té uns responsables. Un cabreig comprensible per a una gestió tan caòtica.
Però, realment la crisi d’infraestructures és la motivació principal dels que aniran a la manifestació?
Clarament, NO. L’enquesta realitzada durant el dia 30 de novembre per La Vanguardia ho deixa prou clar. De 2285 persones que van respondre fins a les dotze de la nit, el 52% no pensa anar-hi, i el 48% restant diuen que aniran a la manifestació. Quines motivacions tenen aquests? El 27% per cent ho faran per l’Autodeterminació; el 12% contra el tripartit; el 4% contra la ministra de Foment; el 3% perquè millori el servei de Renfe i el 2% per altres motius
Els representants de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) han portat tota una setmana donant matraca sobre el centralisme que actua contra Catalunya sense pietat. Sens dubte, desconeixen que:
· El 29.09.1977 es restableix per decret la Generalitat de Catalunya.
· El 20.10.1977 regressa a Catalunya, Josep Tarradellas que se’n fa càrrec de la presidència de la Generalitat, amb els entrebancs dels nacionalistes de CiU, principalment.
· El 25.10.1979, en referèndum popular, es vota Sí a l’Estatut.
· El 29.03.1980 CiU, contra pronòstic, guanya les eleccions al Parlament de Catalunya amb 43 escons.
Després de la pretesa gestió unitària del govern Tarradellas, començà una nova fase de direcció de la societat catalana amb els governs nacionalistes de CiU. Amb la constitució de la tripartida un altre tipus de nacionalisme substitueix a CiU. És a dir, els nacionalistes han format govern des de fa més de 30 anys. Són clares, doncs, les seves responsabilitats. Però, resulta que han tingut responsabilitats de govern durant aquest temps, i mai han acceptar cap ni una responsabilitat per les seves constants malifetes, que han portat a Catalunya al lloc on es troba en aquests moments. Vull recordar aquí la burda manipulació de la societat amb l’assumpte de Banca Catalana, quan els nacionalistes van tractar de presentar com un atac a Catalunya el que no era, en tot cas, més que una successió de delictes comuns. Els nacionalistes de CiU, primordialment, van polititzar absolutament l’afer per tal de lliurar Jordi Pujol i altres implicats de tots els càrrecs. Milers de damnificats de Banca Catalana van veure com el valor de les seves accions quedava reduir a 1 pta. Molts jubilats de Catalunya van perdre tots els seus estalvis, mentre el tal Jordi Pujol i altres directius de la Banca i alguns polítics nacionalistes van vendre les seves accions abans de que esclatés el cas.
Són essencialment, doncs, 27 anys de manifasseries; és a dir, gairebé tres dècades de Manejar arbitràriament afers d'altri, especialment d'una col·lectivitat. Però, aquesta manipulació ha estat una constant mitjançant l’estratègia de buscar sempre enemics exteriors per tal de cohesionar la pròpia societat. Tal i com han fet sempre els règims totalitaris, tal i com van fer els nazis, els feixistes, els franquistes, o Pinochet i la Junta Militar Argentina, i tal com ara continuen fent Fidel a Cuba, Chavez a Veneçuela, Correa a l’Equador...
I com es pot arribar a situacions com aquestes?
Molt senzillament, manipulant els sentiments de la gent amb un llenguatge pervers, tergiversant burdament la seva pròpia història i procedint a la compra de la seva voluntat a cop d’un talonari que manté una fictícia societat civil de múltiples entitats de caire exclusivament nominal. En la lògica del nacionalisme català, si n’hi han subvencions, existirà societat civil.
Ara, es tracta d’aprofitar-se del tema de les infraestructures. Tothom pot estar d’acord que aquestes no funcionen a Catalunya d’ençà algunes dècades i es diu que l’Estat no inverteix en infraestructures. Però, prèviament, per invertir s’han de fer projectes, i aquests comporten un temps d’elaboració, un procés d’aprovació dels projectes i de les partides pressupostàries necessàries per dur-los a terme, un període d’execució que, depenent de la magnitud de l’obra projectada, trigarà més o menys temps en realitzar-se, i la recepció de l’obra com a pas previ per a la seva posada en funcionament.
Quins projectes s’han preparat des de Catalunya perquè l’Estat inverteixi?
Veritablement, el nacionalisme català haguera tingut d’assumir les seves responsabilitats de govern, però, a l’hora de decidir, va desaparèixer d’escena, i, com a les tragèdies gregues, els seus responsables feien mutis pel fòrum.
Per tant, si no existeixen projectes, l’Estat no podrà invertir els 14.675 milions d’euros calculats pel Departament d’Economia i Finances de la Generalitat com a inversió a realitzar a Catalunya entre 2009 i 2011. El Grup de Treball d’Infraestructures (GTI-4), format per la Cambra de Comerç de Barcelona, Foment del Treball, Cercle d’Economia i el RACC, ha llançat el senyal d’alerta, doncs, només estan pressupostats 7.738 milions per aquest període. El GTI-4, que analitzarà i avaluarà les inversions de l’Estat i de la Generalitat, adverteix que “és urgent identificar i definir nous projectes que assegurin que els compromisos inversors de l’Estat es compleixen i s’aprofiten en la seva totalitat”. Foment del Treball considera molt important “que hi hagin projectes d’infraestructures definits i tenir més en compte els interessos generals que els particulars, en una al·lusió al rebuig municipal que susciten determinades obres”. Recorda el GTI-4 que “la tramitació administrativa i l’execució de les obres d’infraestructura és un procés llarg i complex”, i que és necessari coordinar la disponibilitat de recursos i la licitació de nous projectes, agilitzar la gestió dels projectes, millorar els equips humans de les administracions responsables de les inversions i afavorir la gestió conjunta dels projectes amb una elevada repercussió social. El GTI-4 reconeix la complicació del traspàs de determinades infraestructures com a rodalies.
Manifestació contra l’estat de les infraestructures o estratègia electoralista del nacionalisme català?
És clar i evident que l’estat de les infraestructures només és l’excusa. Als actes de protesta dels afectats per l’assumpte de rodalies només han acudit unes tres-centes persones. Una excusa i res més. El rerefons d’aquesta manifestació no és cap altre més que la disputa d’un electorat entre les organitzacions nacionalistes per a les properes eleccions del mes de març de 2008. És a dir, “tot el ventall de sectors sobiranistes (des de l’esquerra independentista al nacionalisme)”. És un acte més d’una cadena d’ells que es preparen fins al 2014, per aconseguir l’horitzó d’una hipotètica independència. ¿Una coincidència casual amb l’estratègia dissenyada pels sectors del món àrab que, en la dècada dels vuitanta, preveien l’alliberament de l’Al Andalus per a l’any 2010? Una estratègia del radicalisme islàmic que comptava amb l’inestimable ajut dels independentismes espanyols per desmembrar Espanya i aconseguir així, més fàcilment, els seus objectius finals.
Com es prepara una manifestació d’aquest tipus?
Una entitat, suposadament plural, llança un Manifest per convocar a una macro manifestació.
Quina és la seva tàctica pluralista?
S’exclouen dels seus contactes de rellançament de l’acte a determinades forces polítiques parlamentàries, i a totes aquelles organitzacions i entitats que, previsiblement, no seguirien el joc.
S’organitzen Assemblees constituents de la PDD en comarques (?)
Es fa la llista d’entitats cíviques i culturals, forces polítiques, centrals sindicals i moviments socials adherits a la manifestació.
Es fan trobades de voluntaris per a la Manifestació.
Es fan crides a la societat catalana, reclamant La teva aportació és molt important!
S’estableixen punts de recollida permanent de signatures.
Mitjans publicitaris: Penjada de cartells, anuncis en diaris i ràdios públiques i no públiques, correus electrònics...
La Plataforma pel Dret de Decidir (PDD)
És una agrupació de diverses entitats i membres de la societat civil d’arreu dels que, amb un total desconeixement de la història, anomenen Països Catalans, que es va crear al final de 2005 amb l’objectiu principal de fer una gran manifestació sota el lema “Som una nació i tenim el dret de decidir” per reclamar que, com a nació, el poble català ha de poder decidir el seu futur lliurement i que, per tant, s’havia de respectar l’Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005.
La plataforma manifesta que s’hi uniren unes 700 entitats, 58 ajuntaments i més de 4.000 persones a títol individual.
La manifestació que donà l’excusa a la creació de la PDD es va realitzar el 18 de febrer de 2006 a les cinc de la tarda, amb un recorregut entre la plaça d’espanya, la Gran Via, la Ronda de la Universitat i la plaça Catalunya, on es va llegir el manifest varies vegades en combinació con actuacions teatrals i musicals. Els organitzadors van donar la xifra de 700.000 manifestants, la Guàrdia Urbana la rebaixà fins 75.000 i el col·lectiu Contrastant deixà en unes 82.000 persones.
Una pancarta escrita amb el lema de la manifestació va ser portada per “personalitats” de la societat civil (Joel Joan, Lloll Bertran, Teatre de Guerrila, Lluís Gavaldà, Oriol Junqueras Vicent Partal i Martxelo Otamendi, Isabel Clara Simó i Victor Aleixandre. Uns metres enrere els líders d’ERC portaven una altra pancarta i darrera d’ells, per tant, el gros dels manifestants, la majoria dels quals pensaven que anaven rere una única pancarta unitària.
Evidentment, com en temps pretèrits, amb fons públics, es va establir un servei d’autobusos –més de 300 segons l’organització- per tal de facilitar el transport a la gent de fora de Barcelona. També, aquell dia jugava el Barça a casa seva i en algunes poblacions els autobusos que transportaven els seguidors d’aquest equip van sortir molt abans del previst i habitual en aquests desplaçaments. No obstant això, cal remarcar l’èxit d’assistència.
Però, l’important d’aqueixa manifestació estava en el seu rerefons polític, abans i després de la mateixa.
Només ERC i EUiA s’hi van sumar, malgrat haver donat suport al text estatutari del Parlament. Els altres partits parlamentaris van dir que era el moment de negociar i treballar i no pas de manifestar-se. El 21 de gener, Artur Mas, havia arribat a un acord amb Rodríguez Zapatero sobre l’estatut que seria aprovat per les Corts espanyoles. Les desavinences internes entre els membres de la PDD no van permetre una posició unitària en el referèndum de l’Estatut. En un principi, demanaren tant el no com el vot nul i en blanc, fins acabar amb el no, que va ser l’opció per la que es va decantar ERC. Per aquest i altres motius, se’ls acusà de ser una plataforma al servei d’Esquerra.
En la consulta popular, l’objectiu de la PDD no va ser assolit, ja que en el referèndum del 18 de juny de 2006, amb la participació del 49% del cens, guanyà el sí (73,8%), el no obtingué un 20,76%, el vot en blanc (5,34%, opció no demanada per cap partit), i el vot nul no arribà l’1 per cent.
Malgrat que la PDD declarés el suport de 700 entitats, 58 ajuntaments i més de 4.000 persones a títol individual, per a la manifestació del 18 de febrer de 2006 les adhesions rebudes foren 317, actualitzades el 3 de febrer de 2006.
La manifestació del 1 de desembre de 2007
A quatre mesos de les eleccions generals de març de 2008, ERC i els seus adlàters necessiten marcar diferències amb el PSOE i PSC, per tal de recuperar vots del nacionalisme radical perduts a les municipals, i conquerir vots del nacionalisme de CiU, i, també, per llançar CiU cap un radicalisme sobiranista amb la idea de trencar la coalició nacionalista.
CiU davant la situació plantejada de pèrdua d’espai nacionalista, i per tal de rentar-se la cara dels seus anys de govern de corrupteles administratives i de corrupció política amb esplèndids negocis al voltant de la Generalitat, fa que Artur Mas radicalitzi el seu discurs, però mantenint la porta de sortida oberta amb el llenguatge ambigu que els caracteritza i comptant amb el joc de contrapès d’UDC.
Tant ERC com CiU consideren mort l’Estatut, i, en a la seva continua demagògia, visualitzen la idea del concert econòmic com una sortida endavant. En totes les seves propostes pretenen deixar fora el corrent d’opinió que gira al voltant del PP i C’s, i, també, el 50% de la població que s’absté d’aquesta lluita política.
Altrament, és la PDD qui llança el seu Manifest adreçat als nostres representants polítics, sindical i socials i sota el lema "Som una Nació i diem PROU! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures!" convoca a una nova manifestació per l’1 de desembre de 2007.
La PDD en cap moment s’ha plantejat, per exemple, demanar la dimissió de la ministra de Foment, Magdalena Alvarez, responsable última d’aquesta crisi.
La manifestació de l’1 de desembre de 2007, començarà a les 17,00 hores a la plaça Catalunya i transcorrerà pels carrers Fontanella i Via Laietana fins a l’estació de França. Una zona comercial i turística on un dissabte a la tarda s’hi troben habitualment desenes de milers de persones. Novament, centenars d’autobusos gratuïts transportaran persones d’arreu Catalunya. A Tarragona sortiran des del monument a Lluís Companys, en la rambla del seu nom.
Per què acabar el recorregut a l’estació de França?
El president de PDD, Gerard Fernández, dóna la resposta: “És l’estació que ens duu a Europa, que és on volem anar”. Ni se’n recorden que tenim, fins i tot, una moneda comú amb Europa, i que les seves directives marquen totes les nostres disposicions.
A la PDD se li veu el plomall
És evident que a la societat catalana existeix un relatiu cabreig per l’arrossegament d’una pèssima gestió ferroviària que té uns responsables. Un cabreig comprensible per a una gestió tan caòtica.
Però, realment la crisi d’infraestructures és la motivació principal dels que aniran a la manifestació?
Clarament, NO. L’enquesta realitzada durant el dia 30 de novembre per La Vanguardia ho deixa prou clar. De 2285 persones que van respondre fins a les dotze de la nit, el 52% no pensa anar-hi, i el 48% restant diuen que aniran a la manifestació. Quines motivacions tenen aquests? El 27% per cent ho faran per l’Autodeterminació; el 12% contra el tripartit; el 4% contra la ministra de Foment; el 3% perquè millori el servei de Renfe i el 2% per altres motius
Els representants de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) han portat tota una setmana donant matraca sobre el centralisme que actua contra Catalunya sense pietat. Sens dubte, desconeixen que:
· El 29.09.1977 es restableix per decret la Generalitat de Catalunya.
· El 20.10.1977 regressa a Catalunya, Josep Tarradellas que se’n fa càrrec de la presidència de la Generalitat, amb els entrebancs dels nacionalistes de CiU, principalment.
· El 25.10.1979, en referèndum popular, es vota Sí a l’Estatut.
· El 29.03.1980 CiU, contra pronòstic, guanya les eleccions al Parlament de Catalunya amb 43 escons.
Després de la pretesa gestió unitària del govern Tarradellas, començà una nova fase de direcció de la societat catalana amb els governs nacionalistes de CiU. Amb la constitució de la tripartida un altre tipus de nacionalisme substitueix a CiU. És a dir, els nacionalistes han format govern des de fa més de 30 anys. Són clares, doncs, les seves responsabilitats. Però, resulta que han tingut responsabilitats de govern durant aquest temps, i mai han acceptar cap ni una responsabilitat per les seves constants malifetes, que han portat a Catalunya al lloc on es troba en aquests moments. Vull recordar aquí la burda manipulació de la societat amb l’assumpte de Banca Catalana, quan els nacionalistes van tractar de presentar com un atac a Catalunya el que no era, en tot cas, més que una successió de delictes comuns. Els nacionalistes de CiU, primordialment, van polititzar absolutament l’afer per tal de lliurar Jordi Pujol i altres implicats de tots els càrrecs. Milers de damnificats de Banca Catalana van veure com el valor de les seves accions quedava reduir a 1 pta. Molts jubilats de Catalunya van perdre tots els seus estalvis, mentre el tal Jordi Pujol i altres directius de la Banca i alguns polítics nacionalistes van vendre les seves accions abans de que esclatés el cas.
Són essencialment, doncs, 27 anys de manifasseries; és a dir, gairebé tres dècades de Manejar arbitràriament afers d'altri, especialment d'una col·lectivitat. Però, aquesta manipulació ha estat una constant mitjançant l’estratègia de buscar sempre enemics exteriors per tal de cohesionar la pròpia societat. Tal i com han fet sempre els règims totalitaris, tal i com van fer els nazis, els feixistes, els franquistes, o Pinochet i la Junta Militar Argentina, i tal com ara continuen fent Fidel a Cuba, Chavez a Veneçuela, Correa a l’Equador...
I com es pot arribar a situacions com aquestes?
Molt senzillament, manipulant els sentiments de la gent amb un llenguatge pervers, tergiversant burdament la seva pròpia història i procedint a la compra de la seva voluntat a cop d’un talonari que manté una fictícia societat civil de múltiples entitats de caire exclusivament nominal. En la lògica del nacionalisme català, si n’hi han subvencions, existirà societat civil.
Ara, es tracta d’aprofitar-se del tema de les infraestructures. Tothom pot estar d’acord que aquestes no funcionen a Catalunya d’ençà algunes dècades i es diu que l’Estat no inverteix en infraestructures. Però, prèviament, per invertir s’han de fer projectes, i aquests comporten un temps d’elaboració, un procés d’aprovació dels projectes i de les partides pressupostàries necessàries per dur-los a terme, un període d’execució que, depenent de la magnitud de l’obra projectada, trigarà més o menys temps en realitzar-se, i la recepció de l’obra com a pas previ per a la seva posada en funcionament.
Quins projectes s’han preparat des de Catalunya perquè l’Estat inverteixi?
Veritablement, el nacionalisme català haguera tingut d’assumir les seves responsabilitats de govern, però, a l’hora de decidir, va desaparèixer d’escena, i, com a les tragèdies gregues, els seus responsables feien mutis pel fòrum.
Per tant, si no existeixen projectes, l’Estat no podrà invertir els 14.675 milions d’euros calculats pel Departament d’Economia i Finances de la Generalitat com a inversió a realitzar a Catalunya entre 2009 i 2011. El Grup de Treball d’Infraestructures (GTI-4), format per la Cambra de Comerç de Barcelona, Foment del Treball, Cercle d’Economia i el RACC, ha llançat el senyal d’alerta, doncs, només estan pressupostats 7.738 milions per aquest període. El GTI-4, que analitzarà i avaluarà les inversions de l’Estat i de la Generalitat, adverteix que “és urgent identificar i definir nous projectes que assegurin que els compromisos inversors de l’Estat es compleixen i s’aprofiten en la seva totalitat”. Foment del Treball considera molt important “que hi hagin projectes d’infraestructures definits i tenir més en compte els interessos generals que els particulars, en una al·lusió al rebuig municipal que susciten determinades obres”. Recorda el GTI-4 que “la tramitació administrativa i l’execució de les obres d’infraestructura és un procés llarg i complex”, i que és necessari coordinar la disponibilitat de recursos i la licitació de nous projectes, agilitzar la gestió dels projectes, millorar els equips humans de les administracions responsables de les inversions i afavorir la gestió conjunta dels projectes amb una elevada repercussió social. El GTI-4 reconeix la complicació del traspàs de determinades infraestructures com a rodalies.
Manifestació contra l’estat de les infraestructures o estratègia electoralista del nacionalisme català?
És clar i evident que l’estat de les infraestructures només és l’excusa. Als actes de protesta dels afectats per l’assumpte de rodalies només han acudit unes tres-centes persones. Una excusa i res més. El rerefons d’aquesta manifestació no és cap altre més que la disputa d’un electorat entre les organitzacions nacionalistes per a les properes eleccions del mes de març de 2008. És a dir, “tot el ventall de sectors sobiranistes (des de l’esquerra independentista al nacionalisme)”. És un acte més d’una cadena d’ells que es preparen fins al 2014, per aconseguir l’horitzó d’una hipotètica independència. ¿Una coincidència casual amb l’estratègia dissenyada pels sectors del món àrab que, en la dècada dels vuitanta, preveien l’alliberament de l’Al Andalus per a l’any 2010? Una estratègia del radicalisme islàmic que comptava amb l’inestimable ajut dels independentismes espanyols per desmembrar Espanya i aconseguir així, més fàcilment, els seus objectius finals.
Com es prepara una manifestació d’aquest tipus?
Una entitat, suposadament plural, llança un Manifest per convocar a una macro manifestació.
Quina és la seva tàctica pluralista?
S’exclouen dels seus contactes de rellançament de l’acte a determinades forces polítiques parlamentàries, i a totes aquelles organitzacions i entitats que, previsiblement, no seguirien el joc.
S’organitzen Assemblees constituents de la PDD en comarques (?)
Es fa la llista d’entitats cíviques i culturals, forces polítiques, centrals sindicals i moviments socials adherits a la manifestació.
Es fan trobades de voluntaris per a la Manifestació.
Es fan crides a la societat catalana, reclamant La teva aportació és molt important!
S’estableixen punts de recollida permanent de signatures.
Mitjans publicitaris: Penjada de cartells, anuncis en diaris i ràdios públiques i no públiques, correus electrònics...
La Plataforma pel Dret de Decidir (PDD)
És una agrupació de diverses entitats i membres de la societat civil d’arreu dels que, amb un total desconeixement de la història, anomenen Països Catalans, que es va crear al final de 2005 amb l’objectiu principal de fer una gran manifestació sota el lema “Som una nació i tenim el dret de decidir” per reclamar que, com a nació, el poble català ha de poder decidir el seu futur lliurement i que, per tant, s’havia de respectar l’Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005.
La plataforma manifesta que s’hi uniren unes 700 entitats, 58 ajuntaments i més de 4.000 persones a títol individual.
La manifestació que donà l’excusa a la creació de la PDD es va realitzar el 18 de febrer de 2006 a les cinc de la tarda, amb un recorregut entre la plaça d’espanya, la Gran Via, la Ronda de la Universitat i la plaça Catalunya, on es va llegir el manifest varies vegades en combinació con actuacions teatrals i musicals. Els organitzadors van donar la xifra de 700.000 manifestants, la Guàrdia Urbana la rebaixà fins 75.000 i el col·lectiu Contrastant deixà en unes 82.000 persones.
Una pancarta escrita amb el lema de la manifestació va ser portada per “personalitats” de la societat civil (Joel Joan, Lloll Bertran, Teatre de Guerrila, Lluís Gavaldà, Oriol Junqueras Vicent Partal i Martxelo Otamendi, Isabel Clara Simó i Victor Aleixandre. Uns metres enrere els líders d’ERC portaven una altra pancarta i darrera d’ells, per tant, el gros dels manifestants, la majoria dels quals pensaven que anaven rere una única pancarta unitària.
Evidentment, com en temps pretèrits, amb fons públics, es va establir un servei d’autobusos –més de 300 segons l’organització- per tal de facilitar el transport a la gent de fora de Barcelona. També, aquell dia jugava el Barça a casa seva i en algunes poblacions els autobusos que transportaven els seguidors d’aquest equip van sortir molt abans del previst i habitual en aquests desplaçaments. No obstant això, cal remarcar l’èxit d’assistència.
Però, l’important d’aqueixa manifestació estava en el seu rerefons polític, abans i després de la mateixa.
Només ERC i EUiA s’hi van sumar, malgrat haver donat suport al text estatutari del Parlament. Els altres partits parlamentaris van dir que era el moment de negociar i treballar i no pas de manifestar-se. El 21 de gener, Artur Mas, havia arribat a un acord amb Rodríguez Zapatero sobre l’estatut que seria aprovat per les Corts espanyoles. Les desavinences internes entre els membres de la PDD no van permetre una posició unitària en el referèndum de l’Estatut. En un principi, demanaren tant el no com el vot nul i en blanc, fins acabar amb el no, que va ser l’opció per la que es va decantar ERC. Per aquest i altres motius, se’ls acusà de ser una plataforma al servei d’Esquerra.
En la consulta popular, l’objectiu de la PDD no va ser assolit, ja que en el referèndum del 18 de juny de 2006, amb la participació del 49% del cens, guanyà el sí (73,8%), el no obtingué un 20,76%, el vot en blanc (5,34%, opció no demanada per cap partit), i el vot nul no arribà l’1 per cent.
Malgrat que la PDD declarés el suport de 700 entitats, 58 ajuntaments i més de 4.000 persones a títol individual, per a la manifestació del 18 de febrer de 2006 les adhesions rebudes foren 317, actualitzades el 3 de febrer de 2006.
La manifestació del 1 de desembre de 2007
A quatre mesos de les eleccions generals de març de 2008, ERC i els seus adlàters necessiten marcar diferències amb el PSOE i PSC, per tal de recuperar vots del nacionalisme radical perduts a les municipals, i conquerir vots del nacionalisme de CiU, i, també, per llançar CiU cap un radicalisme sobiranista amb la idea de trencar la coalició nacionalista.
CiU davant la situació plantejada de pèrdua d’espai nacionalista, i per tal de rentar-se la cara dels seus anys de govern de corrupteles administratives i de corrupció política amb esplèndids negocis al voltant de la Generalitat, fa que Artur Mas radicalitzi el seu discurs, però mantenint la porta de sortida oberta amb el llenguatge ambigu que els caracteritza i comptant amb el joc de contrapès d’UDC.
Tant ERC com CiU consideren mort l’Estatut, i, en a la seva continua demagògia, visualitzen la idea del concert econòmic com una sortida endavant. En totes les seves propostes pretenen deixar fora el corrent d’opinió que gira al voltant del PP i C’s, i, també, el 50% de la població que s’absté d’aquesta lluita política.
Altrament, és la PDD qui llança el seu Manifest adreçat als nostres representants polítics, sindical i socials i sota el lema "Som una Nació i diem PROU! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures!" convoca a una nova manifestació per l’1 de desembre de 2007.
La PDD en cap moment s’ha plantejat, per exemple, demanar la dimissió de la ministra de Foment, Magdalena Alvarez, responsable última d’aquesta crisi.
La manifestació de l’1 de desembre de 2007, començarà a les 17,00 hores a la plaça Catalunya i transcorrerà pels carrers Fontanella i Via Laietana fins a l’estació de França. Una zona comercial i turística on un dissabte a la tarda s’hi troben habitualment desenes de milers de persones. Novament, centenars d’autobusos gratuïts transportaran persones d’arreu Catalunya. A Tarragona sortiran des del monument a Lluís Companys, en la rambla del seu nom.
Per què acabar el recorregut a l’estació de França?
El president de PDD, Gerard Fernández, dóna la resposta: “És l’estació que ens duu a Europa, que és on volem anar”. Ni se’n recorden que tenim, fins i tot, una moneda comú amb Europa, i que les seves directives marquen totes les nostres disposicions.
A la PDD se li veu el plomall
La situació de les rodalies ferroviàries és una simple excusa. A la PDD li importa un comí la xarxa ferroviària, malgrat que reclami el traspàs, ja que no reivindica pas el caràcter públic de la xarxa de transport i d’infraestructures, sinó que es mostra conforme amb el plantejament del tripartit de titularitat i gestió privada dels serveis públics. Model que ja es pateix en ensenyament i en la sanitat pública, i que es proposen aplicar en la gestió privada de l’aeroport de El Prat, i en la privatització de rodalies, doncs, una vegada aconseguit el traspàs de la competència, el servei de Renfe quedarà fragmentar en diverses empreses. La PDD no diu res sobre el greu deteriorament de la xarxa de rodalies, un element clau en el transport popular. La PDD tampoc es pronuncia sobre el AVE, un transport elitista que requereix obres de gran impacte ambiental que són realitzades en condicions de precarietat per als treballadors que ja han ocasionat 13 morts i desenes de ferits.
La burgesia catalana sempre s’ha caracteritzat per un tirar la pedra i l’amagar la mà. Així, el paper que la burgesia catalana ha reservat a la PDD és el d’un instrument de pressió per aconseguir més autogovern per defensar els seus interessos de classe. A través dels mitjans de comunicació, els i les portaveus de la PDD han manifestat una gran pobresa d’idees, fora de tres tòpics no han sabut dir cap raó més.
Els adherits
Una altra vegada, la suposada plataforma PDD que diu comptar amb més de 700 entitats, 58 ajuntaments i més de 4.000 persones a títol individual, el 19 de novembre de 2007, diu que ha rebut el suport l’adhesió de 150 entitats cíviques i socials de tot el país, si bé el dia 26 de novembre de 2007 mostra una llista d’actualització d’entitats adherides a 22 de novembre de 2007 i resulten ser 126, de les quals 19 són de les Illes balears, 7 de Valencia i 2 de França. E
De les 700 entitats passem a 124, i de 58 ajuntaments passem a l’Ajuntament de Cubelles i al de Moià. Només cal mirar els noms de les entitats adherides com una mostra del món de la subvenció.
Altres entitats
Entitats com Cambres de Comerç, Navegació i Indústria, el GTI-4 (Cambra de Comerç de Barcelona, Foment del Treball, Cercle d’Economia i RACC); sindicats com a CCOO, UGT, USOC; organitzacions empresarials o Col.legis Professionals; Universitats; ONG; associacions i entitats culturals de prestigi; partits com el PSC, PP, C’s i tot el reguitzell de grups marxistes, i altres associacions, autènticament vertebradores del teixit social de Catalunya, no s’han adherit.
El Joc de l’eterna confusió
No és cap novetat que el nacionalisme juga sempre amb la confusió, a donar-li un altre sentit a les paraules, per dotar-les d’accepcions que no han tingut mai.
L’autodeterminació, per exemple, que és simplement un acte, una acció que s’admet, internacionalment, única i exclusivament per als processos de descolonització.
En trenta anys hem tingut prou per saber que els nacionalistes juguen a menysprear a qui no pensa com ells, i molt més amb els que no els hi riuen les seves gràcies. Per a llur pretensió de “construir un país independent”, els no nacionalistes els hi fan nosa. Així, doncs, per a la seva insula barataria, no hi compten amb cap més que ells mateixos. És la implantació d’un sectarisme totalitzador, per al qual es necessita fabricar enemics i mantenir-ne la divisió de la societat per cohesionar, així, el seu segment de població.
El dia 26 de novembre de 2007, a Catalunya Ràdio, en el programa L’Oracle, que dirigeix el periodista Xaviet Grasset, els tertulians reconeixien que la manifestació del dia 1 de desembre de 2007 feia tufillo, i que era clar que la PDD estava teledirigida i absolutament instrumentalitzada, per la qual cosa estava mancada d’un mínim caràcter unitari.
El dia 28 de novembre a les deu hores, a Catalunya Ràdio, entrevistaren a la portaveu de la PDD. Quatre tòpics i prou. Això sí, els representen la societat civil. No cal res més que veure la llista d’entitats i partits adherits. A l’esmentada entrevista, Mònica Sabata, va referir que havien consultat CCOO i UGT, que no estaven d’acord. Tot seguit, va trucar un representant de Comissions per respondre l’al·lusió tot dient que cap persona de la Plataforma se’ls havia adreçat en cap moment. A què juga la PDD amb les seves mentides i veritats a mitges?
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario