Parlament en la Diada del Partit Carlí de Catalunya
“Bon dia a tothom.
En aquesta Diada celebrem els 175 anys del Carlisme, i commemorem, també, els 124 anys del reconeixement dels Furs de Catalunya per En Carles VIIè. Avui, vull retre homenatge a tots aquells que deixaren vida i hisenda en la defensa de
Anys de lluita per aquelles Llibertats reals explicitades en instruments com els Furs i els costums, que generaven drets concrets i deures subjacents, que pel carlisme són indissociables. Llibertats, Drets i Deures juntament amb la legitimitat d’origen i d’exercici configuren la legalitat carlina, el que significa que no pot existir monarquia sense legitimitat, sense submissió a la llei.
De la legalitat dimana una Justícia igual per a tots, aplicable inclòs als reis, que pels carlins són responsables de tots els seus actes, ben al contrari del que estableix
Així, doncs, el primer plantejament del carlisme radicà en la defensa d’una legalitat que era vulnerada en funció dels interessos exclusius d’una poderosa classe burgesa liberal, que entenia que els drets només a ella l’atenyia i que els deures eren obligació exclusiva del poble. Des de sempre, els carlins hem mantingut que les persones disposen d’uns drets i deures naturals, inherents a la seva condició humana, què són anteriors a qualsevol llei i comunitat política. El naixement, el treball i la residència són títols primaris per a la condició de ciutadà.
Sense l’elecció directa de diputats i regidors en llistes obertes, d’acord amb la proporcionalitat constitucionalment establerta, i sense el Mandat imperatiu dels elegits, la democràcia és una pura ficció i els parlaments només representaran els partits i no pas a la ciutadania, en no existir, vers els electors, comunicació ni informació sobre les raons dels actes i les intencions de vot per part dels elegits.
Els representants queden convertits en castes polítiques per efecte de les llistes tancades i bloquejades, i pels acords i pactes postelectorals, que desvirtuen el sentit del vot i el criteri dels electors, als quals se’ls condemna a la condició de nous serfs o mers contribuents. Així doncs, no ha d’estranyar que, elecció rere elecció, l’abstenció i els vots en blanc superin el 50%. Només amb l’aplicació del Mandat Imperatiu l’acció pública correspondrà a criteris de responsabilitat, disciplina, rigor, mètode, esforç i valors.
Estem davant d'un campi qui pugui!, on la presència mediàtica dels polítics professionals substitueix qualsevol planificació d’una gestió pública, cada vegada més sotmesa a la corrupció i al desprestigi institucional. Unes posades en escena que amaguen la pèrdua real de cohesió social d’un país, de l’equilibri territorial i de la moralitat pública.
Un desprestigi institucional que té les seves arrels en una política continuada de decisions al marge del Parlament, d’acords presos en petit comitè i amb múltiples clàusules secretes. Un desprestigi institucional engrandit per una corrupció generalitzada pel tràfic d’influències, el frau, el suborn, la prevaricació, la malversació, l’omissió de perseguir els delictes, la denegació d’auxili, la desobediència en el compliment de resolucions judicials, la infidelitat en la custodia de documents i violació de secrets, o el pagament de quantitats milionàries per suposats informes realitzats pels familiars i amics dels honorables polítics. A casa nostra, set conselleries del Govern de
Hem passat del règim del “Cuñadísimo de su Excelencia”, on es tenia de caminar amb el DNI a la mà, al règim dels gemaníssims dels honorables, on s’ha d’anar amb el carnet polític a la boca i on els partits de govern són simples oficines de col·locació. Una trista mostra de l’ambició sense límits i de la manca d’escrúpols, una demostració planera d’allò que deia el pensador catòlic francès Emmanuel Mounier quan parlava de la “solidaritat dels gàngsters”. Actituds i comportaments perfectament descrits en llibres com El Management de
Una classe política que prova llur immaduresa per la incapacitat de moderar les paraules grolleres, per la desqualificació sistemàtica i la crispació; per llur incapacitat de renunciar a contínues maniobres de distracció. Maniobres de distracció que tenen la mateixa finalitat que, pel franquisme, tenia la qüestió de Gibraltar, la conspiració judeo-masònica o l’or de Moscú. Maniobres que passen, avui, per un tractament sectari de la memòria històrica, per l’ampliació dels supòsits de l’avortament, per la intenció de donar suport legal a l’eutanàsia i al suïcidi assistit.
Permeteu-me que tracti aquí, breument, sis qüestions que condicionen ja el nostre futur:
A.- L’Economia
En primer lloc, l’Economia. Els EEUU acaben de nacionalitzar part de la banca i socialitzar les pèrdues amb el pla de salvament del seu sistema financer, i el mateix estan fent altres països a Europa, tals com Anglaterra, Alemanya, França. No obstant això, a Espanya el Govern de ZP no ha volgut reconèixer la crisi fins que ha estat obligat per Europa, i els seus responsables econòmics no van fer cas de les advertències del Banc d’Espanya sobre desviament de la despesa, amb el resultat de l’exhauriment del superàvit de l’Estat en quatre mesos, mentre augmentava el ritme de la desacceleració internacional i del deteriorament del mercat del crèdit.
A Europa, la política monetària es delega en el BCE, i els països només tenen la política pressupostària per influir l’escenari macroeconòmic. Però, la incertesa dels mercats amplia el marge d’error de qualsevol projecció econòmica que es faci, sobre tot les derivades del creixement econòmic. Una política pressupostària limitada, a la qual només l’hi queden dues vies de compensació:
a.- augmentar el dèficit i el deute públics a costa de la pujada d’impostos als ciutadans, o
b.- buscar fórmules de col·laboració amb la iniciativa privada per produir serveis públics i infraestructures i millorar el rendiment de l’economia.
Esperem que la crisi obligui tothom a tocar de peus a terra. Esperem que els governs aprenguin que, a més a més, de la macroeconomia de les gran xifres està la microeconomia que pateixen les famílies i les empreses, especialment les pimes. Atur, expedients de Regulació d’Ocupació i tancament d’empreses; manca de liquiditat i augment de la morositat; davallades de la borsa, i el que és pitjor, la improvisació d’uns governs sense plans, sense capacitat per prendre mesures si no són obligats per
Ara, obligats per Europa, els governs de ZP i el de
Nosaltres, demanem uns pressupostos rigorosos i transparents dissenyats amb prioritats estrictes, amb criteris d’austeritat en la despesa, i un control total de les despeses menys urgents. Uns pressupostos que garanteixin els serveis públics i les polítiques socials essencials de la societat. Uns pressupostos que redueixin al mínim dels despeses de protocol, publicitat i representació institucional. Uns pressupostos que permetin generar la major eficiència d’una Administració enfrontada a la revisió del sistema de finançament autonòmic i de les Corporacions Locals, perquè aquestes no tinguin que pujar impostos ni augmentar el deute per poder complir amb les seves responsabilitats i ampliació de competències. Cal la reforma urgent de
Nosaltres, demanem que l’administració acceleri els seus pagaments a les empreses i famílies per injectar-les liquiditat, i que no interrompi els programes d’inversió en infraestructures, en béns d’equips i en I+D+i, que estimuli l’activitat econòmica i l’ocupació per tal de superar les dificultats de tresoreria de famílies i empreses, pressionades en excés per la inflació, la pujada dels tipus d’interès i la restricció del crèdit. Una major pressió impositiva forçaria la desaparició de moltes activitats econòmiques i crearia més atur i economia submergida.
B.- Treball.
En segon lloc, el treball. Un mercat laboral que necessita seguretat abans que flexibilitat, que necessita afrontar realitats com un atur juvenil disparat fins el 23,6%, la taxa més alta de l’UE, sense que les prejubilacions hagin servit per compensar aquesta tendència.
Els carlins estem en contra del desigual repartiment dels beneficis de la globalització entre els països i els grups socials, que ha accentuat les distàncies entre ells, i estem en contra de justificar la pèrdua de drets socials amb el pretext de la competència internacional. Desigualtats que repercuteixen directament en tots els països, desenvolupats o en vies de desenvolupament. A tot arreu, les rendes salarials minven la seva participació en la renda nacional. És per això, que proposem:
· la derogació de la directiva europea del temps de treball, la directiva de les 65 hores.
· la universalització i compliment de les normes de l’OIT, especialment les que fan referència a l’abolició de discriminació de tot tipus, a l’eradicació del treball infantil i del treball forçós, a les polítiques contra la sinistralitat, la precarietat laboral i el treball submergit.
C.- Educació
La tercera qüestió és l’educació. Els governants estan obsessionats pel procés de convergència universitària de Bolonia, s’esforcen per aparentar a Europa, oblidant-se dels altres ensenyaments. Resulta evident que, per arribar a
L’educació primària pateix el baby boom derivat dels fluxos migratoris. La manca de places disponibles en condicions és ja una realitat, doncs, la major escolarització d’alumnes ha saturat els centres escolars. Centenars de barracots s’utilitzen d’aules per manca de pressupost mentre que
Sense models d’educació alternatius no pot existir pluralisme ni llibertat, llevat que, com en els règims nacionalsocialistes, es pretengui conformar generacions de ciutadans clònics que només sàpiguen cantar cançons i rebre consignes polítiques correctes. Malauradament, no necessitem informes nacionals, ni internacionals, per reconèixer el gran fracàs escolar.
L’escola, sens dubte, és el primer pas de les persones per caminar cap el futur: bé cap a la democràcia o, de continuar l’adoctrinament, cap una dictadura.
D.- Protecció Social
En quart lloc, la protecció social serveix, avui, per fer bocades de mesures populistes a la televisió. Encara que tinguin bones idees com
Tenim, per exemple, la seu de ZP en Moncloa, comptarà amb un pressupost de 49,3 milions d’euros, dels qual 28,3 milions seran per a personal, 800.000 € per pagar el llum, 189.000 € per l’aigua, 55.600 € de combustible, 59.400 € de vestuari, 569.150 € d’atencions protocol·làries i 355.000 € per a despeses de Palau. A més ZP disposarà de 644 assessors.
E.- Inseguretat ciutadana
En cinquè lloc, vull parlar de la inseguretat ciutadana, una preocupació comuna a milions de persones i que crea una veritable alarma social. De la violència del terrorisme polític a la kale borroka independentista i dels neonazis; de la delinqüència comuna de màfies i bandes organitzades a la violència de gènere i domèstica; de l’agressivitat de les bandes juvenils a la delinqüència associada al narcotràfic.
Tota una trama que genera amenaces, agressions, coaccions, vexacions, violacions, atemptats, assassinats, robatoris, destrucció sistemàtica del mobiliari urbà i un llarg etcètera de mostres d’incivisme que creen la sensació d’inseguretat. Una inseguretat que s’apodera de la llibertat dels ciutadans. Inseguretat que es dona al carrer, als comerços, als centres escolars, als centres sanitaris, als edificis d’habitatges, a les zones d’esbarjo, als mitjans de transport.
No puc oblidar, ni molt menys, l’assetjament psicològic que es produeix a l’esfera personal; o l’àmbit laboral, amb la degradació professional o els abusos sexuals; i en el món urbanístic amb les amenaces i agressions sobre els propietaris de pisos, parcel·les o terrenys, preferentment gent gran, per forçar-los a vendre a baix preu, o perquè abandonin la zona deixant immobles sencers lliures i disponibles per a l’especulació immobiliària.
F.- L’Ecologia
Per l’últim, cap plantejament polític i social no tindrà futur, si no decidim respectar els fonaments ecològics de la natura, tant a la vida privada com col·lectiva, si no decidim preservar el medi ambient i lluitar contra la contaminació. No podem consumir energia sense cap límit i després protestar, per exemple, contra les centrals nuclears. Hem d’aprendre a ser coherents amb el nostre present i amb el futur dels qui ens han de succeir.
No és el mateix una agricultura intensiva, química i de transgènics, que una agricultura ecològica. No tots els tipus d’indústries són idèntics, ni totes contaminen igual. No tots els serveis es realitzen de la manera menys contaminant, ni tota la construcció utilitza materials respectuosos amb el medi ambient. En l’activitat productiva i de consum d’un país no existeixen episodis innocus, tot influeix sobre la contaminació acústica, de les aigües i dels terrenys, de l’atmosfera, de la vida animal i vegetal, sobre la salut humana. Autogestionar la pròpia salut és imprescindible per no quedar atrapats pels interessos de les grans corporacions farmacèutiques.
Precisem una transformació ecològica que plantegi problemes urgents com:
1.- La demografia, i els seus efectes de contaminació, de subsistència i de crisi de les relacions interpersonals.
2.- El productivisme capitalista i socialista obsessionat per la quantitat en perjudici de la qualitat, despreocupat de la contaminació física i química, dels problemes ecològiques en el treball, de la crisi energètica que condiciona el model de desenvolupament, i amb unes polítiques energètiques que continuen imposant un cicle nuclear del que ja es deriven massa malalties.
El Carlisme, com sempre ha fet al llarg dels darrers 175 anys, proposa alternatives Comunitàries. Les nostres propostes, d’un profund caràcter social i centrades sempre en donar resposta a les necessitats de la societat, donen forma al nostre socialisme d’autogestió global i són molt anteriors a qualsevol altre plantejament socialista, les anomenen carlistes i no pas d’altre manera. I, senzillament, a tot això nosaltres li diem Carlisme. Una ètica que té com a objectiu l’estudi de l’acció humana i que pot ser vàlida per a la nostra societat. Avui, més que mai, necessitem mecanismes de convivència i solidaritat arrelats en el foralisme carlista de respecte a la tradició política de cada poble de les Espanyes i que condueixin, per dalt a la seva unitat, i per sota a l’afirmació de les personalitats socials i territorial inferiors: vegueria, comarca, municipi, barri, etc., d’acord amb els principis d’igualtat, de personalitat social i política de les comunitats, de subsidiarietat, d’autoritat democràtica pactada, de propietat social dels mitjans de producció que supediti el sistema productiu als fins socials, i de l’Estat com a representació de la sobirania social.
Avui, en aquest 175 aniversari del carlisme, podem dir, novament,
Gràcies a tots per l’esforç de la vostra assistència a
Leer más...
Entradas
