Recessió econòmica, la lluita de l’Ebre i un règim polític continuista

El continuat ascens del preu del diner culminà al juny amb la brusca pujada del tipus de referència de l’euribor fins el 5,4%, quan al gener de 2005 era del 2,312%. Aquest màxim històric de l’índex de referència fa que una hipoteca mitjana de 150.000 € costi 700 € més a l’any, que s’afegeix al fort encariment del preu dels aliments bàsics o dels combustibles, i al constant increment del nombre d’aturats. Un permanent colpejar les butxaques que va provocar grans protestes socials com la vaga dels transportistes, dels pescadors o dels agricultors, en un país que importa el 84% de l’energia que necessita, i on ha esclatat la bombolla immobiliària i una profunda crisis financera. Pasteres que porten a les nostres costes centenars d’immigrants desesperats i sense papers. Màfies de tràfic d’immigrants que, en forta connivència amb els governs africans, tracten de superar el major control que s’exerceix sobre nostres fronteres i que obliga a les pasteres a travessies més llargues, el que representa major perillositat en el desplaçament d’uns immigrants clandestins, que han d’abonar encara més diners per realitzar un viatge que pot acabar amb les seves vides. Més de 700.000 subsaharians esperen a Líbia el moment d’assaltar Europa, uns 200.000 més ho fan al Marroc i altres països del Magreb. En molts casos, autoritats d’aquests països els hi roben les seves últimes pertinences, documentació inclosa, abans de deixar-los embarcar en les pasteres de la mort.

La fase inicial de la recessió econòmica és de tal calat que, inclús, el diari El País, sempre veu oficiosa del PSOE, revela que “el 63% considera que el Gobierno no sabe hacer frente a la crisis” i que “Zapatero suspende en valoración ciudadana por la gestión de la crisis”. Aquest distanciament del Grup Prisa, s’afegeix a les crítiques de la gestió del PSOE de Javier Valenzuela, ex assessor i ex director general d’Informació Internacional de Presidència del Govern de Rodríguez Zapatero, sobre la “incultura”, la “inoportunitat” i la “incompetència manifesta” de Bibiana Aído, ministra d’Igualtat, que amb l’estupidesa de les seves paraules “només crea problemes a Espanya quan estan sense resoldre la crisis econòmica, les amenaces terroristes d’ETA i el yihadisme, els conflictes territorials, la criminal violència masclista, els accidents laborals, la gestió de l’aigua i la integració dels immigrants". Aquest ex director general afegeix que a la ministra "encara no se li coneix cap servei a l’Estat, però això sí una sèrie alarmant de planxes”, per la qual cosa recorda al seu ex cap "senyor Zapatero, al Govern d’Espanya no s’incorpora a gent que no estigui capacitada per servir d’immediat a l’Estat". Davant aquest panorama és preocupant que el govern de Rodríguez Zapatero només sigui capaç d’utilitzar sinònims i inventar-se paraules per tal de no reconèixer la gravetat de la situació, i encara més que continuï sense prendre altres mesures que utilitzar els mitjans de comunicació per negar la magnitud del problema o el fracàs dels seus contactes amb el terroristes.

La lluita contra l’especulació transvasista i d’altres tipus

El transvasament de l’Ebre ha estat un dels problemes que ha posat al govern de la Generalitat al bord del més estrepitós ridícul, i que, com mantes voltes, ha mostrat la divisió interna en el seu si, on els socis del PSC fan d’oposició abans que governar. Un govern patètic que, contra el rebuig de la població, imposava la solució transvasament per retrocedir quaranta dies després, perquè les pluges el fan indefensable. No obstant això, la vicepresidenta del govern del PSOE explicà que “els plans futurs d’interconnexió de conques a Catalunya és un tema que ha d’abordar l’Administració autonòmica”, deixant oberta la porta de la connexió de la xarxa a Barcelona.

La Plataforma en defensa de l’Ebre va programar un seguit d’actes fins a desembocar en la gran manifestació del 18 de maig a Amposta. El Partit Carlí de Catalunya i les Joventuts Carlines de Catalunya es van afegir a la protesta contra de la prolongació del transvasament de l’Ebre i per la paralització de la construcció de la canonada per portar l’aigua a Barcelona. Els carlins ens manifestaren sota el lema central de "Los transvasaments no són la solució” i el lema unitari de “Terres de l’Ebre, la Catalunya enganyada”. Sense sectarismes, ni oportunismes, amb les samarretes blaves amb els nusos contra el transvasament, els carlins de comarques tan llunyanes com Osona, el Solsonès, el Bages, les comarques gironines, les barcelonines i les de la Terra Ferma caminaren junts als carlins del Camp i de les Terres de l’Ebre. Varem assistir a una manifestació unitària i, ens comportarem de forma unitària. Al llarg dels nostres 175 anys d’existència hem mostrat sobradament el nostre sentit unitari, ho varem demostrar durant la Solidaritat Catalana, i més recentment en els organismes unitaris de l’oposició antifranquista, com l’Assemblea de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques o les Comissions de Solidaritat. La nostra concepció comunitària de la vida és ben contrària a l’individualisme liberal i a l’oportunisme sectari d’altres grups que aprofiten qualsevol concentració de persones per tractar de pescar en aigües tèrboles.

La lluita de l’Ebre denuncia l’ús de les necessitats vitals de la població per part de la trama teixida pel govern i el capital especulador. Trames que es tornen a repetir en el cas del MAT, és a dir del transport d’energia de les línies de molt alta tensió. Trames denunciades, també, en la campanya per declarar Catalunya lliure de Transgènics, en ser la primera zona a Espanya i la segona a Europa amb més quantitat d’aquests cultius. Els carlins hem recollit milers de signatures per a l’associació Som lo que Sembrem, que ha preparat una iniciativa legislativa popular que activi el principi de precaució davant els riscos sanitaris, que garanteixi el dret dels consumidors a escollir llur alimentació i dels productors a escollir el tipus d’agricultura i aliments que volen realitzar, que protegeixi el patrimoni cultural i biològic expressat en les varietats autòctones, i que respongui a les demandes de la societat catalana a favor d’un model agroalimentari alternatiu al vigent. Es tracta, doncs, d’aturar els cultius i aliments transgènics mitjançant un nou model ecologista que consideri l’aliment com a necessitat humana i que defensi la petita pagesia, indispensable per a l’equilibri territorial i per garantir la seguretat alimentària, amb un NO rotund a patents i manipulacions dels organismes vius i amb la defensa de les varietats autòctones. La Comissió Europea considera que “la modificació genètica pot induir canvis dràstics no intencionats en la composició dels aliments”. Canvis en la salut, en el medi, en la pagesia i en el consum.

El tripartit o la continuïtat d’un règim

El projecte nacional-ecosocialista és el fidel continuador del règim anterior, dit pujolisme, que es caracteritzà per un constant divideix i venceràs i per la busca d’enemics exteriors, com si el país inventat fos un tot monolític. En ambdós casos l’instrument d’implantació és el mateix: un comissariat polític i lingüístic, que, en l’actualitat, s’exerceix per triplicat. Així doncs, aquí i ara, Tanto monta, monta tanto, Pujol com Montilla.

Un règim d’aquest tipus treballa en funció de dèries i es preocupa més en generar estats d’opinió favorables a llurs interessos electorals que en deixar d’escriure una peculiar història d’excessos, misèries, mentides, corrupcions i manipulació de la veritat per afermar-se en el poder. Un règim que, carregat de dubtes, exigeix als seus adeptes repetir a tota hora som catalans com a prova inequívoca d’una identitat fonamentada en posar la senyera al balcó, en saber beure en porró o en ser d’un Barça ple de mercenaris estrangers, ja que cap altre club pot ser català. Un règim que se’n va oblidant de resar a la Moreneta, abans de prendre una escudella catalana, una crema catalana de llevants i un Aroma de Montserrat de sobretaula. Un règim que té, com a objectiu gairebé únic, assolir el govern per conquerir el poder i mantenir-lo mitjançant els vots captius que atorguen les polítiques de subvencions i tota una xarxa de corretges de transmissió a través dels amics i coneguts de tota la vida; d’entitats i associacions culturals, esportives, socials, lingüístiques, veïnals o d’immigrants; d’organitzacions sindicals o empresarials adscrites al règim; i d’uns mitjans de comunicació afins que col·laboraran amb el sistema educatiu en una tasca anestesiant que permeti conduir vers la cleda del pensament políticament correcte a la major quantitat de gent possible.

Com tot règim que tendeix a la totalitat, la tripartida aglutina individus anodins, que enllacen narcisisme i personalitat messiànica amb una ambició desmesurada, que esquincen tot el que toquen sense generar il·lusió pels seus projectes. Líders que es rodegen de persones afalagadores i mediocres, professional i humanament, que els hi fan creure que són persones infalibles, perquè en mig d’un camp abonat de corrupteles i corrupcions s’enroquin en senyeres i, en el sacrosant nom del país, es conjurin en la defensa del seus modus vivendi. Però, la disfressa de patriota autèntic no compensa les adversitats produïdes a la ciutadania per la incompetència en gestionar la cosa pública, i pel trencament del joc d’equilibris existents en la vida quotidiana dels ciutadans, desemparant drets d’amplis sectors de la població, als quals se’ls imposa noves obligacions contràries als seus usos socials.

Però, té el tripartit algú projecte transparent?

Contestar és difícil, màxim quan s’agreugen els problemes i el tripartit mira cap un altre costat per no veure l’augment de l’atur; de la inflació; del tipus d’interès; de les hipoteques; de la greu crisi immobiliària; de la inseguretat ciutadana; de la inseguretat nuclear amb greus i continuats episodis a Ascó o Vandellòs i sense que ningú faci cas, ni el Consell de Seguretat Nuclear, de les dades de la xarxa de vigilància radiològica ambiental que detecten qualsevol tipus de fuita i en temps real; del control de la contaminació amb un nivells de pol·lució per CO2 que allunya Catalunya, cada any més, dels objectius del protocol de Kyoto, i així un llarg etcètera.

Si el tripartit té un projecte, aquest està dissenyat per l’aritmètica electoral i des de la conveniència política que combina un esquerranisme ingenu, grandiloqüent, delirant, que sistematitza l’insult com arma política –l’adversari sempre és franquista, fatxa, espanyolista de merda, miserable-, i que usa del parany permanent i de la pura demagògia per moure masses gregàries a base de pors i supersticions d’un imaginari, de creences i opinions fonamentalistes, que es presenta com el pensament únic a Catalunya. Un imaginari que es pretén implantar, des de fa 28 anys, aparentment sense imposició directa, però sense admetre cap prova en contra, a través d’un model educatiu que tracta de sedimentar consignes polítiques, com si es tractés de veritats científiques irrefutables, en la consciència col·lectiva. Una pretensió que avassalla la convivència ciutadana, basada en diversos usos socials, en tractar d’imposar-nos què hem de pensar, què hem de dir i en quina llengua, i cóm ens hem de relacionar entre nosaltres, tant en públic, en privat o en la més estricta intimitat. Un règim nacional-ecosocialista que, com el pujolisme, impulsa la inèrcia de l’autocensura, tant als mitjans de comunicació com a qualsevol esfera de la vida quotidiana, com a mètode vàlid de promoció professional, política o social. A més a més, sempre, exigeix disposar del carnet adequat..

Com a l’etapa anterior d’aquest règim, l’acció de govern acostuma a llançar cortines de fum per desviar l’atenció sobre els fracassos d’una gestió descontrolada que multiplica episodis de corrupció; que juga a l’embolica que fa fort amb grans accions publicitàries que disfressen com accions de participació; que opta per l’obscurantisme de Pactes sectaris, com el del Tinell, per afavorir interessos polítics conjunturals; que no admet crítiques de cap mena i que fa de l’elaboració de llistes negres un veritable esbarjo; que no té cap inconvenient en tancar emissores depenent de la llengua que utilitzin, i que difama els que considera enemics i traïdors al seu pensament únic. Una gestió política que inunda els mitjans de comunicació de promeses de prestacions i ajuts socials, que, en el millor dels casos, arribaran tard i mal. Com a exemple, la llei de dependència. L’allau imprevist de persones dependents ha fet inservible una Llei sense recursos per a mecanismes d’adaptació o sistemes informàtics, o per coordinar els sectors implicats –Assumptes Socials, Sanitat i Administració Local-, però que margina a Sanitat de la comissió de millora de la qualitat del sistema d’atenció a la dependència. Sistema que és caracteritza per les esperes, ja que presentada la sol·licitud, el depenent espera mesos, si no anys, per conèixer la valoració sobre el seu grau de dependència. Més mesos fins a la concessió d’una prestació, i, més encara per esperar la resolució de l’expedient. Quan arriba l’ajut, moltes persones són mortes. És necessari, doncs, un acord entre ministeris, conselleries i municipis per concretar quins sectors han de rebre atenció sociosanitària –malalties mentals, Alzheimer, cuidats pal·liatius, persones no autosuficients amb patologies cròniques o degeneratives, discapacitat física o psicològica, addictes a drogues o jocs-, i, també, per crear punts d’accés únic per atendre aquesta demanda dels ciutadans, que concentrin els recursos per evitar duplicitat de temps i tràmits.

Tampoc podem oblidar la discriminació que pateixen milers de famílies per cobrar el famós xec de 2.500€ per naixement d’un fill, ja que el govern planteja tot tipus d’obstacles quan es tracta d’un matrimoni entre un espanyol i una estrangera. Alguns d’aquests afectats han creat el blog chequebebediscriminación.com

Ara, sembla que ningú es recorda que l’Estatut va estar referendat només per un 33% de la ciutadania de Catalunya. Lluny queda la discussió sobre el text estatutari, o la postura adoptada davant el referèndum. Per això, amb total desvergonyiment i mantenint la seva incoherència, alguns dels que demanaren el NO a l’Estatut, pretenen a la tardor orquestrar protestes contra la previsible sentència del Tribunal Constitucional sobre els recursos d’inconstitucionalitat presentats contra el text estatutari, en una capitalització política de l’acció jurisdiccional de l’Alt Tribunal. En aquest impasse, mags del NO com Carod demana l’aplicació de l’Estatut i Puigcercós promet campanyes per defensar tot el que calgui. ERC i ICV-EUiA acusen Zapatero de “resistència a executar traspassos”. CiU no donarà suport a la “fermesa” del PSC i protesta per “la manca de voluntat política del gran entabanador”, i CDC, que no ha aconseguit la fusió amb Unió per al seu projecte de la Casa Gran del catalanisme, descobreix al seu darrer congrés la figura del concert econòmic, que sempre va aporrinar “per ser una carlinada” i que, en les seves propostes per a l’elaboració de l’Estatut, el Partit Carlí de Catalunya va presentar al Parlament. Llamazares, d’IU, un altre especialista del NO per sistema, acusa el PSOE de paralitzar i tractat d’amagar l’Estatut.

A la tardor ens espera la temàtica de sempre: finançament, balanços i dèficit fiscal, llengua, dèficit d’escolarització i d’atenció social, manipulació i paranys per amagar sota la senyera el continuo malbaratament de recursos i el sempitern desviament de cabals públics. Ara, ofegat per la situació, Montilla vaticina una crisi llarga i es compromet a reduir la despesa corrent del govern en un 25% i a congelar la contractació de personal al seu servei.

Entenc que, a Catalunya, existeix ja una pila de gent farta de tanta manipulació, de tanta manifasseria per viure del conte. Personalment, tots aquests personatges manifassers no em mouran pas en cap de les seves manipulacions i tocaments de fibres sensibles amb les quals ens matxucaran a la tardor. Ara més que mai, hem de conservar el cap clar davant tant vividor de la política i per no deixar-nos arrossegar en la defensa dels seus interessos sectaris, que no són pas els de Catalunya.

Julio Gómez Bahillo